Raquel Friera - I am still alive

I am still alive, de 2022, forma part de la sèrie Feminizing Art History.

I am still alive, de 2022, és una reinterpretació de la mítica performance amb el mateix nom de l’artista conceptual japonès On Kawara. Com altres artistes de la seva generació, On Kawara aspirava a una despersonalització emotiva de la pràctica artística que esquivàs el mite romàntic de l’artista geni: al llarg de la seva vida, mai no va concedir una entrevista i comptades vegades posà per a les lents dels fotògrafs, habitualment d’esquena. A partir del 1969 començà a enviar telegrames a amics, curadors i col·leccionistes en què els comunicava: “I am still alive” (“Encara som viu”). La sèrie s’estengué al llarg de més de tres dècades, durant les quals envià gairebé 900 telegrames, que poden veure’s com una mena de memento mori (dir “encara som viu” implica que algun dia no ho seré), però també com un projecte autobiogràfic (un inventari de dates, llocs, persones…) que paradoxalment es constitueix a partir de l’absència de l’autor.

La versió de Friera està formada per 24 postals en què figura la frase “Encara som viva” (en diversos idiomes) que li envien amigues seves, dones amb qui manté un vincle afectiu important, però amb les quals ha anat perdent el contacte quotidià per raons diverses. Les postals (que, a diferència de la tipografia impersonal dels telegrames d’On Kawara, estan escrites a mà i decorades, a vegades, amb dibuixos, collages i altres missatges personals) van acompanyades de 16 peces (fotografies, instal·lacions, objectes…) dissenyades específicament per Friera per a cada una d’aquestes dones [a l’exposició es podran veure 21 postals i 13 peces]. L’obra es completa amb un vinil en el qual l’artista reprodueix una carta pòstuma que escriu a On Kawara, amb la qual cosa teixeix, així, un vincle intel·lectual i afectiu amb l’artista que desafia les limitacions del temps i de l’espai. El re-enactment de Friera comporta una sèrie de desplaçaments importants pel que fa a l’original. Desplaçaments que tenen alguna cosa a veure, en primer lloc, amb el sexe de les emissores del telegrama: pel fet que és una dona qui la pronuncia, la frase “Encara som viva” cobra una ressonància distinta que ens fa pensar, inevitablement, en totes les víctimes de violència de gènere que ja no poden pronunciar aquesta mateixa afirmació. D’altra banda, el focus es desplaça d’allò individual a allò col·lectiu, de la figura de l’artista a la relació (afectiva i professional) entre dones. “Feminitzar la història de l’art” suposa també, d’aquesta manera, construir narracions en les quals les dones no es defineixin sempre respecte a la relació que mantenen amb els homes (companyes, esposes, col·laboradores de…), sinó a través dels vincles, xarxes i sabers que creen i es transmeten entre elles.

Text de Patricia Mayayo