Llegesc als periòdics que per primera vegada els estudiosos de la geografia planetària han pogut enregistrar els renous d’una polseguera al planeta Mart, gràcies a un micròfon incorporat al robot Róver Persevarance, que aterrà —diguem aterrà— a la superfície d’aquell planeta roig que porta el nom del déu de la guerra. Es tracta del primer enregistrament d’una turbulència extraterrestre, d’un terbolí de vent farcit de matèries orgàniques: pols i arena que, perquè els vents són suaus i dèbils, no constitueixen un perill.
La notícia m’ha desvetllat el record de les polsegueres de la meva infantesa al meu poble del Pla. Llavors els carrers no estaven asfaltats, ni empedrats, ni tenien cap altra casta de paviment més que la pols, i els clots, i els cantons de pedra amb què els al·lots ens apedregàvem, qualsevol tarda a la sortida de l’escola. Anàvem per bàndols: els d’un carrer contra els d’un altre carrer, els de la part baixa del poble contra els de la part alta, els que vivien per sa Tanqueta contra els del carrer d’es Sol, d’es Campet o d’es Colomer. Però, a part d’aquelles apedregades, el vent alçava les polsegueres de l’estiu, inesperades, quan la calor era més feixuga. S’alçava el vent i s’alçava la pols que semblava que havien d’endur-se’n les persones. No hi havia cap robot que enregistràs els sons d’aquella pols en moviment, només la memòria d’un al·lot una mica perdut entre els estralls d’un temps inexplicable. Només la memòria en deixava constància. La memòria dura que ara es desperta en llegir que al planeta Mart també hi ha polsegueres.
Aquelles de les quals ara parl venien promogudes, com succeeix al planeta roig, per la pròpia naturalesa. La nostra vida era de naturalesa polsegosa i aspra. «Alerta als terbolins —em deia la tia Antonina—, poden dur arena i macolins de grava. Alerta que no t’entrin als ulls: podrien fer-te una ferida a la nineta, podries quedar cec».
Travessava aquelles ventolades amb els ulls tancats. Aclucava els ulls per defugir de la pols. Fins que no havia passat el renou —potser el mateix renou que el robot ha enregistrat a Mart—, no els tornava a obrir. Només quan sabia cert que aquella pols no podria encegar-me. Però la pols formava part de la nostra vida.
No sé si mai un pintor ha estat capaç de pintar-la, la pols. He vist pintada —ho feien els impressionistes de manera admirable— la transparència de l’aire fred, la xafogor espessa d’un dia d’estiu, la il·lusió que exhalen les flors en arribar el bon temps. He vist pintat el rou dels matins sobre les fulles verdes, la gota de mel que, per Sant Pere, cau de l’ull d’una figa. No he vist mai pintat ni un grum de pols. Només dins la memòria en queda la imatge ennegrida pel temps.
A vegades les polsegueres s’alçaven una rere l’altra. Davallaven pel carrer dels Cavallers, com si vinguessin de la banda del cementiri. La tia em deia: «Dins cada polseguera hi habita un mort». I pensava que aquells morts acudien al poble a cercar menjar: farina, arròs, moniatos, garroves. Eren temps de fam i, naturalment, els que més en passaven eren els morts. «Pobrissons! —exclamava la tia—, ni una figa de moro tenen per portar-se a la boca. Sempre els quedarà la possibilitat de menjar aglans dolços que, per allà dalt hi ha moltes alzines».
Les polsegueres del planeta Mart, aquell que porta el nom del déu de la guerra, m’han fet pensar en les meves polsegueres particulars, les que em tocaren de prop, al meu poble. No hi havia paviment als carrers i tot era pols. La memòria de la pols resta encara al meu imaginari. Un dia vaig veure una d’aquelles polsegueres que entrava a un forn. Era el matí d’un diumenge. Només volia que li donassin un cantó de pa.
