Fa un temps vaig tenir ocasió de compartir una estona llarga amb Jordi Sabatès, el gran pianista català que, tot just dimarts passat, acabà per deixar-nos. En aquella conversa a IB3 ràdio, el músic es confessà «ciutadà de molts indrets, sobretot d’enllà on tenc amics». Es declarà desconfiat dels temes polítics i respectuós amb els religiosos.
Parlàrem de música, naturalment, però també d’altres temes que li interessaven. Com a gran eclèctic i com a bon físic que era, declarà creure ferventment en la ciència i sentir gran admiració cap a Einstein, de qui va dir que «la proesa de demostrar només amb un llapis i un paper les coses que passen a l’univers ja el fa un ésser del tot admirable».
La cultura, en sentit ample, estava entre les seves prioritats. «M’agradaria que la gent deixàs de ser tan inculta i mostràs interès per un ampli aspecte de qüestions no tan frívoles. I es que el que ha de canviar és el sistema». Einstein de nou. Un dels seus referents. «Com ja pronosticà l’admirat físic, la tecnologia, els ordinadors en particular, ens poden ajudar a resoldre molts problemes, però ens en poden crear de nous».
La literatura era també un camp en el qual Sabatès es sentia còmode. I entre els seus autors, Chesterton, «un dels grans literats que ens ajuden a viure i que pensava, profèticament, que un excés d’informació port amagar conceptes importants, i això és el que passa ara; no sabem destriar quines són les fulles bones d’aquest ampli bosc en el qual vivim. Fan falta savis que ens mostrin els camins».
Per què deixà la física? «De fet, mai no l’he deixada, primer vaig deixar la música per passar a la ciència, ja que m’interessaven les matemàtiques, tot i que després vaig tornar a la música, sense abandonar l’interès vers aquests aspectes tan interessants com són els que ens aporta la física dels segle XX: el bosó de Hicks o la teoria quàntica, segons la qual, el temps pot ser relatiu. Què ho és de gran aquesta troballa! Fins i tot durant un temps pensar en aquestes teories, em llevava, literalment, la son». Hem de dir que Sabatès acabà sent professor de física a la Universitat durant dos anys, tot i que les feines com a músic professional feren que a poc a poc es tiràs més cap als concerts, composicions i enregistraments; primer amb el grup Pic Nic, el de Toti Soler i Jeanette i després amb Tete Montoliu i Santi Arisa, entre d’altres. I encara més, Sabatès fou membre d’un grup de música que es deia Factor quàntic.
Durant la conversa escoltàrem música i com no podia ser d’altra manera venint d’un músic científic, arribàrem a Bach i la seva Suite per a violoncel número 1. I és que Bach, com deia Pau Casals, «és un miracle», encara que Sabatès afegí: «Bach és insultant, ja que cada dia, faci jo la música que faci, escolti la música que escolti, quan torno a ell me sento petit i totalment prescindible».
I tornàrem a la ciència, sense deixar el músic alemany, ja que «Els Contrapunctus de l’Ofrena Musical bachiana, es poden relacionar amb el Teorema matemàtic de Gödel». Bach, sempre Bach. Sabatès creia, com Bertrand Russell, que Newton és el científic més gran de la història. «Newton és una bèstia, en sentit positiu», afirmà, per continuar dient: «Tenc la sort de tenir una edició facsímil del seu llibre Principis naturals».
Naturalment, també parlàrem de cinema, ja que ell fou un gran admirador de Méliès i Keaton, per a les pel·lícules dels quals creà algunes composicions.
Sobre quines coses creia importants, Jordi Sabatès contestà: «Tenir contacte amb les grans obres que ha creat l’esperit humà, siguin artístiques o científiques. Jo cada dia paladejo Borges».
I abans d’acabar, entremig de teoremes i teories, la veu de Maria del Mar Bonet i el tema Altes ones, del disc Breviari d’amor que Sabatès va escriure per a la cantant mallorquina, a partir d’unes cançons trobadoresques. A més de la Bonet, Agustí Fernández fou un altre mallorquí amb qui traballà Sabatès. Junts tocaren peces d’Scott Joplin.
I com a comiat, Mozart i el seu Adagio del Concert per a clarinet, «l’obra que escoltava Ravel quan componia el seu Concert per a piano, la més jazzística de les seves partitures».
