Hi hagué un temps, ara ja molt remot, en què vaig estudiar molta Gramàtica Castellana. Era jove i els joves, diuen, posseeixen una enorme capacitat de suportar l’avorriment. No vaig tenir gaires bons professors de Gramàtica. Feia la impressió que la matèria que es veien obligats a ensenyar no els agradava. Això també em va succeir amb els professors de Religió que impartien, generalment, clergues desmotivats i sense ganes. He de dir que, malgrat aquests professors, no vaig perdre del tot la fe, tot i que hauria estat la cosa més natural. Però ja sabem que la fe és una gràcia que procedeix del cel i, segurament, el cel no volgué que se’m borrassin del tot, malgrat els professors inútils que vaig tenir, els signes que defineixen la fidelitat al Sermó de la Muntanya.
Doncs, de la mateixa manera que els mals professors de Religió no aconseguiren que perdés la fe del tot, els mals professors de Gramàtica Castellana no aconseguiren que en fos un ignorant. Tanmateix, hi vaig arribar a prendre gust i la Gramàtica fou i ha estat una de les meves devocions particulars, especialment la Sintaxi que, com ja sabeu, és aquella part de la gramàtica que estudia els mecanismes de què una llengua se serveix a fi de generar frases coherents. La frase, -altrament dita l’oració gramatical- era, per tant, la unitat d’estudi.
La Sintaxi que vaig estudiar era la tradicional i les seves regles venien de molt antic. Amb el temps se n’han derivat altres sintaxis –estructural, generativa, funcionalista- que han vingut a vincular els estudis sintàctics per camins complexos i innovadors. Però d’allò que en diríem la sintaxi vella en vaig berenar moltes hores i això ha fet que tingui la tendència –ni que fos una perversió- a ajustar l’oïda als discursos públics que adesiara fan els poders polítics, sia el missatge amb què el rei ens amonesta quan arriba Nadal o el discurs del president del Tribunal Suprem en l’acte d’apertura de l’any judicial. Paga la pena d’escoltar-los, d’analitzar, sobretot, l’ús i a vegades l’abús que fan de les oracions subordinades. Sobretot quan els mena a dir allò que volen dir i ho diuen a base de revolts i embulls. És evident que hi ha astúcia, una mica de malícia i un cert emputament. Què hi farem? Però us recoman que en sentir discursejar el senyor Lesmes, posem per cas, poseu esment a analitzar les oracions subordinades que fa servir. No he de dir fins a quin extrem la manera d’embolicar les oracions subordinades defineix qui les embolica.
També he de dir que el senyor Carlos Lesmes, president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, és un mestre a l’hora d’embolicar la troca subordinada. Tant ho és, un mestre, que el seu discurs podria servir per a les proves de selectivitat. I, encara més, en atrevir-se a repartir culpes davant la incapacitat que el Govern i l’oposició han demostrat a l’hora de renovar l’òrgan de govern dels jutges, que va caducar el mes de desembre de 2018. Llavors s’erigeix en àrbitre polític i repartidor de responsabilitats la qual cosa el fa més poderós, retòric enganyós i llest, gens exquisit a l’hora de portar l’aigua al seu molí. Analitzau la manera amb què un home fa servir les oracions subordinades i tot d’una sabreu de quin peu es calça. Sempre la forma modifica el missatge.
Lesmes va qualificar d’insostenible per a la judicatura i per a la pròpia societat la situació que viu el Consell General del Poder Judicial. Llavors va preferir diluir la culpa. I se’n sortí amb dues o tres oracions subordinades més. Això mateix feien els frares i els mestres quan dos al·lots es barallaven: dues closcades a cada un i cadascú a ca seva. Llavors encara arrambà contra el Govern per haver dit, en ocasió de defensar l’indult als presos polítics catalans, que és millor la concòrdia que no el ressentiment. No sé si deu ser conscient el senyor Lesmes de la càrrega de sentiment –se’n podria dir ressentiment-, que han deixat algunes accions exercides contra una gent que, només per una estona, es va imaginar que era lliure.
