És famosa la frase que diu que una persona pot canviar de feina, de parella, de vida, de religió o fins i tot de sexe, però mai d’equip de futbol. N’hi ha una altra que diu que el futbol és la cosa més important de les menys importants; o que el futbol no és una qüestió de vida o mort… sino molt més que això.
En qualsevol cas, no deixa de ser interessant comprovar la resistència de molts clubs allunyats de la fama i els grans pressupostos. Clubs de poble basats en la feina de pedrera, en la lluita i en una espècie d’economia sentimental que sempre els fa estar mesclant nostàlgia i esperança. Trets que encaixen a la perfecció amb el C.E. Manacor. Sabates negres, calçons blaus i retxes roges i blanques a la samarreta, tot formant una equipació que enguany fa cent anys.
Ha arribat l’hora idò, de, com si fos un equip titular, mirar pel retrovisor per recordar amb l’ajuda del gran expert en la història futbolística manacorina, Joan Caldentey, onze moments que representen els moments més significatius del club de Na Capellera durant el darrer segle.
ELS PRIMERS TOCS
L’origen de l’actual C.E. Manacor es remunta al 23 de juny de 1923. L’interès creixement per l’esport arribat d’Anglaterra va donar força a un grup d’aficionats locals que, arrel d’una trobada celebrada pel mes de maig al desaparegut Teatre Principal, van decidir posar les bases per a un nou equip. El Futbol Club Manacor, presidit pel notari Josep Vidal Busquets, inicialment formaria amb camiseta blaugrana i calçons negres. Indumentària escollida pel fet que la majoria de membres de la junta directiva eren seguidors del F.C. Barcelona.
Durant els dos primers anys l’equip va jugar a un camp improvisat a la zona de Baix de Cós. Un dels primers partits que s’hi disputaren, l’any 1925, enfrontà els manacorins a un dels millors equips del món en aquells moments: el Nacional de Montevideo uruguaià. El resultat fou una contundent derrota per 2 a 13. I és que, per aquells temps, les diferències futbolístiques respecte els sudamericans encara eren excessivament evidents.
Un any després però, es constitueix finalment la Federació de Futbol Regional, amb la qual cosa els amistosos deixaren lloc a les primeres competicions oficials. El Manacor quedà inicialment inclós en la que fou la Segona Categoria balear. Anys després, a la temporada 1929-1930, el club quedà campió i ja ascendí a Primera. Foren moments de canvis significatius: la falta d’enteniment entre el club i la familia Oleza, propietària dels terrenys des Cós, va provocar que la directiva adquirís la tanca de na Capellera, de dues quarterades de superfície, per tal de construir-hi un camp nou (on avui en dia encara hi juga com a local). Els terrenys costaren 3.500 pessetes del l’època (recollits gràcies a una col·lecta popular), sense comptar les 1.000 pessetes emprades en voltar els terrenys amb paret de marès i comprar un vaixell de fusta desballestat per poder construir la primera tribuna de l’estadi. Na Capellera fou inaugurat el dilluns de Pasqua de 1925 amb la benedicció del prior del Convent, Pare Roberto Redal, i un partit amistós entre el F.C. Manacor i la Real Sociedad Alfonso XIII (després RCD Mallorca).
ELS PRIMERS CAMPIONATS REGIONALS
El 1933, any del desè aniversari del club, fou el darrer de presidència d’Antoni Muntaner. Un any després, Gabriel Ferrer el substituí dins un context de greu crisi institucional que desencadenà en la suspensió temporal de l’activitat de l’equip. Un parèntesi que va acabar a principis del 1935, quan Martí Bonet Marcó i un grup de col·laboradors, van reinscriure l’equip al Campionat Balear amb el nom de Racing Club Manacor i una nova equipació on es definiren els actuals colors blanc i vermell, amb calçons negres.
La Guerra Civil va paralitzar novament l’activitat de club, que va tornar la temporada 1940-1941 amb el nom de C.E. Manacor (la dictadura prohibia els anglicismes en els noms) i l’indumentària definitiva. L’equip va pujar a Primera Categoria Regional després de quedar campió a Segona. Dins aquest context, els anys 1945 i 1946 són els de la consecució dels dos primers Campionats Regionals, amb victòries contra equips menorquins, l’Alaior (2-0 a Manacor i 0-1 a Los Pinos) i el C.E. Ciutadella. No obstant això, es perdé la promoció d’ascens a Tercera Nacional contra equips peninsulars en les dues ocasions: la del 45 amb l’equip valencià del Sueca i la de 1946 contra el desaparegut C.E. Segarra de la Vall d’Uxó (Castelló).
ASCENS A TERCERA
La temporada 1948-1949, ja sota la presidència d’Isidro Abellanet, fou ben diferent. L’equip va dominar el panorama insular i va quedar campió del grup mallorquí per davant la U.D. Poblense i el C.D. Artà. La Federació Espanyola de Futbol havia canviat de criteri i ara pujava directament el Campió Regional. L’ascens s’havia de resoldre a doble partit contra el Club Esportiu Menorca, equip que havia estat el primer classificat del grup del l’illa veïna. Al partit d’anada, disputat el diumenge 27 de juny, els locals s’imposaren als menorquins per 2 a 0. Una setmana després, el 3 de juliol, la visita al Stadium Mahonés, va acabar en un empat sense gols.
No només havien obtingut el seu tercer Campionat Regional, sino que també havien aconseguit pujar per primera vegada en la seva història a Categoria Nacional. L’endemà l’equip fou rebut calorosament per l’afició local i homenatjat de manera oficial per les institucions. El futur deparava al club els seus millors moments. L’entitat va fer un bot endavant: l’assistència de públic augmentà notablement i arribaren entrenadors professionals com Sastre o l’hongarès György Marick, que milloraren substancialment el nivell futbolístic de l’equip.
El PARTIT CONTRA EL BARÇA
Amb el club consolidat a la Tercera Divisió, la dècada dels 50 fou esportivament exitosa. Inclús en l’any del debut, el Manacor es va convertir en l’equip revelació en quedar quart i convertir-se en el millor dels tres equips mallorquins que jugaren al grup. A les temporades successives tampoc va patir per mantenir-se. L’any 1957 el club guanyà la Copa Uruguai, competició de molt de renom en el seu moment, organitzada pel Consolat charrúa a Mallorca i disputada entre els millors equips de l’illa.
Dins aquest context, l’estiu de 1958, es produí el que ha estat l’únic enfrontament de la història entre el C.E. Manacor i el primer equip del F.C. Barcelona. Fou en un amistós de pretemporada. L’entrenador dels catalans, Helenio Herrera, inclogué a l’onze titular algunes de les figures blaugranes del moment com Nicolau, Marcos Aurelio, Segarra o Quique. Així i tot, no pogueren doblegar l’equip local i el partit va acabar en un empat a quatres gols. Els golejadors manacorins foren Monroig, Torruella, Agustí i Rosselló. Lloable fou també la tasca defensiva d’Amadeu Badia, que va neutralitzar amb un rígid marcatge a Nicolau, un dels astres culers del moment.
A UN PAS DE LA SEGONA DIVISIÓ
L’ampliació de la Tercera a setze grups tres anys abans, van propiciar que el campionat obtingut pel Manacor la temporada 1959-1960 (en un grup format només per equips de l’arxipèlag) tengués un doble premi. D’acord amb el nou format federatiu, tenia dret a disputar la promoció d’ascens a Segona Divisió, fet únic i que des de llavors mai més s’ha tornat a repetir. L’atzar feu que aquesta eliminatòria en primera ronda s’hagués de disputar contra un dels equips més forts de la categoria a nivell estatal: l’Hèrcules d’Alacant, que tenia en plantilla un jove davanter anomenat Luisito i que més tard seria conegut com a Luis Aragonés. El partit d’anada disputat el 22 de maig a Manacor s’empatà a zero. La tornada al Camp de la Vinya d’Alacant es va perdre per 2 a 0. Tot i això, cal dir que el grans dominadors del partit foren els manacorins i que només la mala sort provocà els dos gols locals. D’haver-se produit l’ascens, merescut segons les cròniques periodístiques, el club hauria pogut fer la seva primera passa al futbol veritablement professional.
1973, EL RETORN A TERCERA
L’any 1973, quatre després del darrer descens a Preferent, el C.E. Manacor va tornar a jugar a la divisió de bronze del futbol espanyol (la 2ªB encara no existia). L’equip, entrenat per Pep Pinya, havia aconseguit pujar després d’una polèmica promoció en que va superar en primera ronda el Murense (que no es va presentar al partit de tornada a Na Capellera) i a la Unió Esportiva Maó en la final. Per a la temporada 1973-1974, el club presidit per Jaime de Juan es va reforçar amb nombrosos jugadors peninsulars com Basterra, Herminio o el porter Canteli. Per ocupar la banqueta es va pensar en l’uruguaià Juan Julio Agresta, que venia amb un cert renom del futbol llatinoamericà, però que va acabar substituit pel català Faura. Tot i que l’equip mostrà una actitud combativa això no fou suficient per evitar un nou descens.
No fou fins a la temporada 1978-1979 quan es va recuperar la categoria Nacional (que es va tornar a perdre pel juny). Per alguns els anys 70 foren una dècada de crisi comparada amb les anteriors, però l’equip encara conservava la seva massa social i es feren bones campanyes a Regional Preferent (el quart nivell en aquells temps).
1984, L’ASCENS CONTRA EL PEGASO I DUES TEMPORADES DE BRONZE
Des de l’inici de la dècada dels 80, amb les successives presidències d’Antoni Puigròs i Pedro Parera, el club va activar una trajectòria ascendent que culminà l’any 1984 amb l’ascens amb solvència a Segona B, després d’una experiència fallida l’any anterior contra l’Eldense. Els manacorins, entrenats per Joan Julve, feren una segona volta meteòrica que els va permetre acabar en segona posició, només per darrere del Constància d’Inca, i amb el premi de disputar el playoff.
En la primera eliminatòria el rival fou el Díter Zafra extremeny. El resultat advers de l’anada a na Capellera (0 a 1 amb un joc combinatiu i alegre que no es va reflectir al resultat), es va corregir amb un remuntada històrica per 4 gols a 2 a Extremadura. Dies després, ja a la final contra el Pegaso madrileny, l’equip blanc i roig fou una piconadora: va guanyar per 4 a 0 com a local i per 1 a 2 com a visitant, cosa que va possibilitar l’ansiat ascens.
L’equip dirigit l’any següent per Joan Company va estar dues temporades a Segona B. En la primera es va salvar al darrer moment amb un victòria èpica a casa contra l’Hospitalet per 4 a 2, el 19 de maig del 1985. La segona encara fou esportivament millor… si no hagués estat per una inoportuna reestructuració de la categoria que va obligar a tornar a Tercera tot i no quedar entre els darrers classificats. Fou un cop molt dur, ja que la feina feta aquells dos anys se’n va anar en orris posant fi a una de les etapes més prolifiques de la història del club. Durant aquelles dues temporades vingueren a na Capellera equips d’entitat del Rayo Vallecano, l’Albacete Balompié, Real Jaén C.F., Llevant o Xerez. També desfilaren pel club grans jugadors encara recordats per l’afició manacorina com Xisco Riera, Torreblanca, els porters Moltó i Arumí, Maties, Ramos, Patino, Lima, Emilio, Miquel Àngel Nadal, Toni Mesquida, Pedro Llull, Loren o Valera entre d’altres.
EL PARTIT DE COPA CONTRA EL LOGROÑÉS
La temporada 1989-1990 el club quedà campió de Tercera, cosa que li va permetre tornar directament a Segona B. Esportivament la temporada fou decebedora. El Manacor va quedar penúltim just per davant de l’Olímpic de Xàvita. Però dins la tristor hi hagué una nit pel record. A l’equip li tocà disputar la copa del Rei, torneig que va acabar essent un dels plats forts de la temporada. En primera ronda el Manacor va eliminar el Sant Antoni de Portmany eivissenc. Per aquelles coses de la fortuna, l’equip va quedar exent de la segona ronda per decisió federativa, el que assegurava un rival d’entitat a la tercera. Així fou. La sort va triar el Logroñés, l’equip revelació de Primera Divisió aquella temporada. El partit, disputat el dijous 8 de novembre de 1990, generà una gran expectació i na Capellera s’omplí de gom a gom per animar l’equip, en aquells moments dirigit per Miquel Crespí.
Els manacorins foren els grans dominadors de l’encontre i el deliri arribà al minut 36 quan el llorencí Biel Femenias va marcar l’únic gol dels locals, que ja havien estat apunt de batre el porter Canales en diferents ocasions. L’infortuni però, va arribar al minut 83 quan els de La Rioja empataren a un i deixaren un gust agredolç a l’ambient. La tornada a Las Gaunas ja fou molt més complicada. La superioritat del conjunt de David Vidal es va fer més evident i es va encaixar una contundent derrota per 3 gols a 0. En aquest partit, l’únic en la història del club en que s’ha rebut un Primera en competició oficial, va despuntar un jove Kiko Tent, que es convertia en un dels jugador amb més projecció del moment.
1993, DE NOU A SEGONA B
L’arribada de Gaspar Forteza a la presidència del club suposà un revulsiu important. La directiva confeccionà plantilles competitives per tal de recuperar la categoria perduda el més aviat possible. Amb Miquel Jaume ‘Jimmy’ a la banqueta, els èxits arribaren prest. La temporada 1991-1992 es va obtenir el subcampionat balear per darrere la S.E. Eivissa. En la lligueta d’ascens disputada contra la Gramanet, el Múrcia Imperial i el Llíria, el Manacor va empatar a punts amb l’equip valencià, que va ser qui va pujar per gol average.
El Campionat de Tercera va arribar un any més tard, amb l’opció de disputar una nova lligueta contra el Rubí català, el Caravaca murcià i l’Oliva valencià. La promoció no fou fàcil, s’hagueren de superar esculls importants com un partit a Rubí marcat per l’hostilitat del quadre i el públic local. Però un gol del menorquí Tòbal Tudurí en el decisiu partit contra el Caravaca va fer ascendir el Club Esportiu Manacor a la Segona B. Categoria que tampoc va poder mantenir aquesta vegada. Era juny del 1994 i el Manacor iniciava una travessia pel desert que duraria pràcticament dues dècades.
LA BATALLA D’ALMANSA
El 25 de juny del 2011 el C.E. Manacor aconseguia pujar a 2a B per darrera vegada. Al cap i a la fi la màxima de les categories del sistema de lligues espanyol on ha jugat. El camí tampoc va ser senzill. De tots els ascensos del club, segurament aquest hagi estat el de més mèrit per un doble motiu. Perquè fou botant dos esglaons consecutius i perquè s’assolí amb una plantilla formada quasi en exclusiva per jugadors formats al club. L’equip venia de baixar l’any 2009 a Regional Preferent i de superar una crisi institucional que el va deixar (una altra vegada) apunt de l’extinció. El manacorins, entrenats per Jaume Mut, retornaren a Tercera l’any 2010 i foren campions. En la promoció d’ascens van perdre en eliminatoria directa contra l’Amorebieta basc. Però en la respesca tot va bufar a favor i es van superar el Mutilvera navarrès i l’Almansa manxec. Un gol de penal de Xisco Barbón al minut 71 de la tornada a na Capellera contra els castellans, retornava el Manacor a Segona B després de 18 anys.
No cal dir que la temporada 2011-2012 fou magre i prest es va veure que no es podria aconseguir l’estabilitat a segona. Des d’aquest moment el club va començar una època marcada pels endeutaments, la baixada d’espectadors a na Capellera, les fallides promocions a Segona B i un nou descens a Preferent. La temporada passada, la 2021-2022, resituà el Manacor a l’avanguarda del futbol balear. S’obtingué el subcampionat i es superà el Llosetense i el Poblense al playoff, però en el decisiu partit disputat a Las Rozas contra l’Alcorcón B es va perdre per 2 a 0, marcador merescut que va frustrar novament l’ascens.
UN CLUB, UN POBLE I UNA AFICIÓ
Aquest 23 de juny el Club Esportiu Manacor serà una entitat centenària. Els manacorins poden estar més que orgullosos del que ha estat i és el principal equip de la ciutat. La seva prolífica pedrera ha tret prop de vint jugador de Primera Divisió i molts d’altres que per qualitat hi haurien pogut arribar. També dos internacionals absoluts amb la Selecció Espanyola com Miquel Àngel Nadal i Albert Riera. Cert és que mai s’ha aconseguit consolidar l’equip a la Segona B, però per estadística és un dels millors equips de Tercera de tot el panorama nacional. Tampoc mai s’ha arribat a materialitzar l’ansiat camp de gespa natural, però va arribar a tenir un dels millors camp de terra de tota Espanya. Ha estat un club de poble i pel poble, aliè a ideologies polítiques i com diu el seu himne, compost per Guillem d’Efak: És l’equip de tots aquells que volen ser bons manacorins; tant si has nascut aquí o allà desà la mar. La història del club l’han feta els jugadors, directius, entrenadors, utillers, preparadors físics i aficionats. Aquest són els veritables protagonistes del Centenari o així hauria de ser. Per molts més anys de Club Esportiu Manacor!.
