Sant Antoni de Pàdua (13)
O dels albercocs. És un dels sants més venerats en els països de parla catalana: no hi ha ciutat ni poble que no li tengui dedicada una plaça o un carrer, o no hi hagi una capelleta amb la seva imatge. Se’l representa amb l’hàbit de franciscà, amb un llibre, el cor en flames, amb un nin Jesús al braç –en record a la seva visió- i un lliri blanc a la mà –símbol de virginitat-. Va néixer a Lisboa i va morir a Pàdua (1195-1231). Des del segle XVII és invocat per trobar objectes perduts, i per les dones que volien trobar espòs. Però també ho era dels botiguers, orfes, presoners, nàufrags, dones estèrils, embarassades, nins malalts, vidriers i reclutes. Segons la tradició, sant Antoni encisava amb la seva paraula els ocells –i els peixos-, els quals acudien al seu costat i es deixaven agafar amb la mà dòcilment; els pescadors l’invoquen perquè afavoreixi la pesca. També es creu que és advocat dels enamorats, que afavoreix les relacions amoroses i que mai no deixa d’atendre els precs relatius als afers sentimentals: “Sant Antoni beneït, feis que trobi un bon marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser, de seguit”; i també: “Sant Antoni, feis que no em falti pa, ni per avui ni per demà”.
Sant Bernat de Menthon (15)
És el patró dels muntanyencs, excursionistes i gent de muntanya. Sembla que el Sant va néixer el 923, al castell de Menthon, prop d’Annecy, a la Savoia, i va morir el 1008 a Novara. Era fill d’una rica família aristòcrata però va rebutjar riqueses i luxes i es va consagrar capellà, predicant per les valls alpines veïnes d’Aosta. Va fundar els cèlebres monestirs del Gran i Petit Sant Bernat, per donar protecció i allotjament als viatgers que havien de creuar aquests difícils colls, especialment a l’hivern. També va fundar l’orde religiós que du el seu nom, que encara existeix, tot i que amb molts pocs membres. El Papa Pius XI, Achille Ratti, un bon alpinista, el va declarar patró dels muntanyencs. Benigne Palos, apassionat i amador de tots els racons de la nostra illa, en divulgà el reconeixement a través del GEM. L’Estol Vidalba (Josep Estelrich, Pere Orpí), Els Trescadors (Felip Forteza), el Grup Excursionista de Vilafranca, el Club Excursionista Tramuntanya, els Escorpins de Manacor (amb la memòria viva del tio Toni, d’en Pedro Terés, d’en Xisco Munar), el Grup de Senderistes de la Germandat de Mestres Jubilats, Gaspar Valero, Joan Carles Palos, Tomàs Vibot, etc. esdevenen els exponents d’aquest amor, respecte i dignitat cap a la natura i cap al moviment excursionista. Enhorabona per la bona feina que estau fent! “Per la Creu que us redimia / i el triomf en el combat: / Beneïu, oh Sant Bernat, / ermitatge i rodalia.
La lluna i la recol·lecció
Ja sabeu que la lluna té una gran influència sobre tot el que passa a la Terra. Les arrels de les plantes es recullen abans de la floració o quan la planta ja ha fructificat; s’agafen des de la tardor fins a l’hivern, en la fase minvant de la Lluna. Les flors es cullen abans de ser pol·linitzades pels insectes just quan baden; les flors que no estan pol·linitzades desprenen aroma –per atreure els insectes-. S’han de collir amb sol de ple, quan estan obertes, i amb lluna creixent. Les fulles es cullen en fase creixent, al migdia, quan ja no tenen aigua i abans de la floració de la planta. Els fruits o llavors es cullen totalment madurs, normalment a principis d’estiu o a finals de la tardor; convé collir-los en lluna plena, però en minvant es conserven millor.
Santa Marina (18)
Segons la llegenda, era una al·lota molt guapa. Tot i la seva gran virtut, males llengües –que sempre n’hi ha hagudes!- la varen calumniar dient que es lliurava a la vida llicenciosa. Per demostrar la injustícia de l’ofensa, va passar-se set anys dreta davant l’església; de nit i de dia, tant si feia sol com si plovia, la santa no es va moure d’allà ni un sol moment. Transcorregut aquet temps, per tal d’evitar que li passàs novament una cosa semblant, es va vestir d’home i es va fer monjo al convent, on va viure molts d’anys amb el nom de Marí. Quan va morir, un àngel va revelar la seva vertadera condició al prior del convent, el qual va manar conservar el seu cos com a exemple de dedicació al Senyor i de renúncia a si mateix. Aquesta llegenda té moltes variants, encara que el fons del relat persisteix.
Sabíeu que...?
Ahir va ser la Fira de les Herbes, a Selva: flaires, màgia, cosmètica, medicines i misteris en una exposició única. Avui és el Dia Mundial contra el Treball Infantil. Dimarts (14) és el Dia Mundial dels Donants de Sang. Dimecres (15) és el Dia contra l’abús en la Vellesa; també és el dia del Vent. Divendres (17) és el Dia Mundial de la Lluita contra la Desertització i la Sequera. Dissabte (18) és el Dia de la Gastronomia Sostenible.
Andreu Ferrer ens deixa uns quants refranys sobre arts mecàniques i ciències: “Esplet de palla, el gra desmaia”, “Vinya pomposa, mal per les botes”, “Dur-se’n l’almud pel cap”, “Set n’han entrades i set n’han de sortir”, “El deixar esquinça, i el donar fa tornar pobres”, “La peresa és la clau de la pobresa”.
El Dr. Carles Amengual ens diu que “Es qui menja cames-roges /somia s’enamorat / i jo que no n’he menjades / lo mateix l‘he somiat”. Les fulles, com llances i peludes, i la flor blava, que s’obri al matí amb el sol, la fan molt característica de camps i camins. La cama-roja és útil com a estomacal, laxant i diürètic. Es mengen les fulles en ensalada i en sopes, i l’arrel torrada serveix de succedani del cafè.
”Allò essencial de la vida no és assolir l’èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo” (Pierre de Coubertin, pedagog francès, 1863-1937).
