Amb la mort de Nicolau Colom Martí, entrat el vespre de diumenge, Bunyola ha perdut una d’aquelles poques persones que generen consens, que són part del paisatge urbà del poble, assegut a un banc de la Plaça o, darrerament –“empès d’anys”, com deia ell– al pedrís de davant ca seva, camí d’on abans hi havia l’antiga saboneria del poble, fundada per son pare i altres familiars, i que li llegaria el malnom: de sa Saboneria.
La fàbrica de sabons familiar es convertí en la darrera indústria del poble que tancà el 2001. Anys després, cedí a la UIB una vuitatenta de llibres i documents de la fàbrica, que avui formen el Fons El Nido de la institució, testimoni i llegat d’una antiga indústria mallorquina amb 75 anys d’activitat.
A més de l’empresa, de son pare –que havia conegut i tractat Santiago Rusiñol a principis del segle passat quan l'artista vivia al poble– n’heretà un ampli interès per la cultura. Va guardar l’arxiu de La Unión, el grup teatral de principis del segle XX impulsor de la llarga tradició teatral de Bunyola, de la qual ell en fou part imprescindible amb el Teatre de Bunyola. Obres com Tot Déu al Cel, En Joan Petit, Poca Por, La Sal o Vostès Perdonin, són només algunes de les que duen la seva impronta. Però no en va tenir prou amb el teatre i també s’atreví amb el cinema. De la mà d’Agustí Villaronga fou en Sureda a El mar (2000) i ara el podem veure a la premiada El ventre del mar.
No menys important a la seva vida fou la música. Cofundador de la Coral Polifònica de Bunyola el 1968, s’interssà per la música tradicional i participà també al disc Bunyola, tonades i cançons, de Sebastiana de Son Roca (2003). De nin, havia estat la Sibil·la. Era el padrí de la cantant Júlia Colom, que en el reconegut documental Sempre dijous (2020) mostra l’admiració que li professa i la influència que ha tengut en la seva formació musical.
Actiu fins al darrer moment, l’àmbit social tampoc li fou aliè i durant una vintena d’anys fou voluntari de la Pastoral Penitenciària, amb visites setmanals a la presó i tracte directe amb els reclusos, a qui sempre tractà amb respecte i comprensió. Fou una de les activitats de les que en va estar més satisfet. En va deixar constància a Vivències a la presó de Palma (Lleonard Muntaner, 2016).
I en tot el que feia, Bunyola sempre al centre. Passejava pel poble amb una plagueta i en dibuixava els racons a llapis, s’aturava al mercat “a veure els placers” i els regalava un dibuix, seia a un banc de la Plaça i observava la vida mentre tothom s’aturava a saludar-lo. La barrereta de ca seva, sempre oberta. Recopilà i relatà part de la petita història local, la que fan els anònims, a l’Anecdotari popular bunyolí (Col·lectiu Cultural Sitja, 2005).
En Nicolau participà a tota activitat cultural i social del poble: col·laborà a la revista Es Castellet, fou glosador, cantà a la parròquia, va fer exposicions i fins que l’edat i els genolls li ho permeteren, no es va perdre res del que s’organitzava a Bunyola. Tampoc perdé mai l’humor, malgrat els cops dels darrers anys: la mort de la seva dona Margalida i del seu fill Nicolau. “També duc lo meu damunt s’esquena”, solia dir en recordar-ho. Deixa altres tres fills i set néts.
Amb 95 anys, en Nicolau va cloure diumenge una llarga i profitosa vida, que tocà tants àmbits que resulta tasca impossible recopilar-la aquí. És el que se’n sol dir una vida plena.
