Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Costumari popular | Quan l'octubre ja és finit, mor la mosca i el mosquit

La pluja és necessària abans de sembrar. A la imatge, terrenys anegats a Maria de la Salut. Biel Bergas

Sant Llucià i sant Marcià (26)

Diu la tradició que varen començar fent de bruixots i que, amb l’ajut del diable, aconseguien tot el que volien. Això els havia fet molt populars a la contrada i la gent els anava a trobar quan volien obtenir alguna cosa mitjançant arts malèfiques. Va passar, però, que una vegada que volien fer-se seva una donzella cristiana, tot el seu poder i el del dimoni va ser inútil contra una petita creueta que l’al·lota duia penjada al coll. Llavors els bruixots varen comprendre que una creu podia més que el dimoni i varen decidir abandonar-lo i abraçar el cristianisme. Per porgar els seus pecats varen fer molts d’anys de penitència en una cova humida i, quan varen tornar al seu poble, es varen negar a satisfer les mil coses estranyes que els demanava la gent. D’aquesta manera es va descobrir que s’havien fet cristians i els varen cremar, de viu en viu, enmig de la plaça.

Entra el minvant (28)

I ja som a les acaballes del mes. A finals d’aquest mes solia fer fred, d’aquí la dita que encapçala l’escrit, però si no ho fa així, ni la mosca ni el mosquit finirà, ni molts d’altres insectes que haurien de mancabar. La calor els dona vida i podran seguir criant: un cultiu apropiat per les epidèmies, virosi i malures rares. Ja vàrem dir que aquest era un mes trist i pobre en costums; només cal ressaltar les dues dates clau del cicle agrari: la sembra i la verema. Aquest mes era tengut com un dels millors de l’any per trobar venes i deesses d’aigua, per descobrir fonts i obrir pous, especialment en lluna nova -que entrarà la setmana que ve-, que és quan les aigües revenen cridades per la lluna; aquesta lluna també és la millor per tallar fusta per fer instruments musicals. D’això, de les aigües, en sap molt el mestre saurí Miquel Munar, de Llubí.

Una pluja necessària

La sembra, com la majoria de les feines agrícoles, està supeditada a les alteracions atmosfèriques. No es pot sembrar sense saó i, per tant, s’ha de fer després de ploure. Per tal de reclamar la pluja quan no venia a temps, el pagès s’havia lliurat a diverses pràctiques. Unes vegades acudia al cel amb fervoroses oracions mentre que d’altres apel·lava a procediments que constituïen romanalles d’antigues fórmules màgiques invocatòries de la pluja. Altres amb processons amb les imatges venerades i reconegudes com afavoridores d’aquest fenomen. Una altra de les fórmules més utilitzades havia estat llançar aigua enlaire en la creença que aquesta pràctica atreia la pluja. També s’havien cremat joncs o vimets, amb el convenciment que la fumera es convertia en nuvolada, que després descarregava. 

Reclamar la pluja

Els pagesos sempre han estat pendents del cel, i de la terra. Del cel cau el bé més preuat per a poder tenir una bona collita: aigua i sol. En el nostre costumari hi ha moltes processons per fer ploure: es demanava la intercessió d’un sant o una Mare de Déu perquè dugués la pluja. La gent hi solia anar descalça, descoberts de cap i sense altra vestimenta que un sac per damunt. Les dones, antigament, també anaven amb mig cos descobert. Aquesta seminuesa dels penitents i el fet d’ensenyar les parts íntimes a la terra respon a una idea primària d’afavoriment de la fecunditat de la terra, pròpia d’aquest moment del cicle agrari. Solien dur canyes llargues i rosaris a les mans, i caminaven lentament -de vegades de genollons-, al ritme d’una cançó monòtona i planyívola. Hi ha molts de goigs dedicats sobretot a la Mare de Déu que es cantaven especialment per demanar la pluja.

Sant Simó i sant Judes Tadeu (28)

Foren dos apòstols de Jesús. Aquest Judes no s’ha de confondre amb Judes Iscariot, també apòstol, el qui va trair Crist; tot i això, no coneixem cap infant a qui s’hagi posat de nom Judes. Sant Simó, segons la tradició, era molt gras i exercia l’ofici de drapaire; per això l’havien triat per patró les persones molt grasses i també els drapaires. El seu martiri va consistir a serrar-lo de viu en viu i que, per això, el tenien per patró els serradors. Segons la tradició armènia, Judes va ser martiritzat cap al 65 a Beirut (Líban), juntament amb Simó apòstol. Altres tradicions diuen que van ser morts a Pèrsia. Habitualment són venerats tots dos plegats i la celebració de la seva festivitat és, a l’Església catòlica, conjunta el dia d’avui.

La fredorada de Sant Narcís (29)

Es creu que els freds que solen venir aquests dies, anomenats “la fredorada de sant Narcís”, maten totes les mosques. Segons la veu popular, les mosques abans eren grosses com un cap de cavall i molt fortes i furioses. Bèstia o persona que picaven, morien a l’instant. Va ser sant Narcís qui les va conjurar i reduir a la grandària que tenen avui, alhora que els feia perdre virulència. 

Sabíeu que...?

  • Avui és el Dia de les Nacions Unides; també és el Dia Mundial del Desenvolupament. Dimecres (27) és el Dia Mundial del patrimoni audiovisual. Dijous (28) és el Dia Mundial de l’animació. Divendres (29) és el Dia Mundial de l’ictus.
  • La Mare de Déu és la Santíssima Verge Maria. Celebram moltes festes de la Mare de Déu a l’Església, les principals són les de la Candelària (2 de febrer), Mare de Déu de Març (Anunciació, 25 de març), Mare de Déu d’agost, o Mare de Déu Morta (15 d’agost), Mare de Déu dels Missatges (8 de setembre), i la Immaculada Concepció (8 de desembre); a Mallorca hi ha, gairebé en cada poble, com a mínim l’advocació a una Mare de Déu: de Lluc, Bonany (Petra), Sant Salvador (Felanitx i Artà), del Refugi (Alaró), de Cura, de Gràcia, del Puig de Pollença, de l’Esperança (Capdepera), Trobada (Sant Llorenç), de la Consolació (Santanyí, Sant Joan), de la Bona Pau (Montuïri), de la Bonanova, de la Salut (Palma, Maria), de la Soledat, de la Trapa, de la Victòria, de la Pau (Castellitx), del Miracle (Palma), etc. Hi ha locucions sobre la Mare de Déu: «Fer creure que la Mare de Déu nom Joana», «Quedar per vestir la Mare de Déu» (quedar fadrina; també «Quedar per vestir sants»), «Les Mares de Déu d’enfora són més estimades que les de prop», «Eixir-li a algú la Mare de Déu» (tenir molta sort), «Vet aquí la Mare de Déu!» (quan surt l’entrellat d’una cosa que no s’entenia)
  • «La cultura no és cap substitut sinó la clau de la vida» (W.J. Mallock, sociòleg anglès, s. XIX)

Compartir el artículo

stats