El novembre...
Com aquell que no vol, però som a les portes de l’acabament de l’any, un sospir, un no res, com aquell que diu. Aquest és un temps de trànsit entre la tardor i l’hivern, el fred que congelava els caps dels dits, i feia sortir sedes per mor del contrast amb la calentor extrema del braser. Tot i ser el mes novè a causa del calendari romà que començava a comptar a partir del març, els anglosaxons l’anomenaven el «mes de la sang» per al·lusió al costum de matar en aquest mes –per sant Martí– els porcs, la carn dels quals, salada, adobada o embotida, es consumiria durant l’hivern. Al camp continua la sembra. També és el temps de les grans boirades, i de collir olives. Els estols de collidores partien del Pla i anaven a muntanya durant un mes. Es posaven uns guants amb els caps foradats, per tal de poder collir les olives. De tant en tant feien un fogueró per encalentir-se i no quedar amb les extremitats congelades. Era una vida molt dura, aquesta, i austera: «La vida dels olivaires,/ no és llarga de contar:/ al matí mengen pa i figues,/ i al vespre figues i pa». Aquest és un mes que vol pluja: si plou, la llavor aferrarà i sortirà esponerosa. Hi ha molts refranys que hi fan referència: «Pluges de novembre, omplen els barrals i curen tots els mals»; «Darrera el novembre nuvolós ve el gener polsós»; «Novembre humit, et farà ric»; «Novembre i febrer, són marit i muller».
L’olivera
És el símbol de pau. Un colom la duu en el bec, signe que minva el nivell de les aigües del Diluvi Universal, esperança de vida. Blat, vinya i olivera formen la trilogia mediterrània: pa, vi i oli forneixen la base alimentària i són la matèria dels nostres sagraments naturals. És l’únic arbre que queda de quan fou creat el món, ja que és l’únic que va sobreviure al Diluvi; els altres varen haver de ser recreats. De mil·lenàries n’hi ha, es creu que no mor mai, sempre hi broten plançons; hi ha oliveres tan velles com el món. Ara bé, a les Illes Balears no n’hi ha, de mil·lenàries, ja que segons sembla foren els àrabs que les varen introduir aquí, i just just som al límit... Dins la zona de la conca del riu Sènia (Principat i València) hi ha classificades com a mil·lenàries 4.580 oliveres basant-se en el fet que presenten un perímetre, mesurat a 1,3 m del sòl, major de 3,50 metres. L’olivera grossa de La Vila Joiosa es diu que té 2.500 anys, el seu perímetre a 1,3 m del sòl fa 9,10 metres.
Sant Martí de Tours (11)
Va néixer a Hongria, però de ben petit es va traslladar a Itàlia, on el seu pare era tribú militar. Es va fer cristià de ben jovenet i va entrar a la legió romana. La seva vida de soldat el va dur a la Gàl·lia, on, per la seva bondat i pels miracles que feia, va arribar a ser bisbe de Tours. Sant Martí del Canigó és un dels nombrosos monestirs que les tropes franques varen dedicar al sant. Per mor de la gran devoció que havia despertat va ser convertit en patró de molts gremis i oficis. Sant Martí és representat muntat a cavall i vestit de soldat i, per això, fou patró de la cavalleria –abans que ho fos sant Jordi-, també del bestiar de ferradura i de peu rodó. Els moliners l’havien tengut per patró, perquè segons la tradició aquest sant havia estat moliner, com el seu pare, abans de ser soldat. L’havien venerat els forjadors i ferrers, els subhastadors, camisers, cotoners, femeters, relligadors, pelegrins, avars i usurers. Havia estat costum, també, demanar-li que duardàs de les males arts del dimoni.
Altres creences
Es creia que si avui plovia i després sortia l’arc de Sant Martí era signe de gran prosperitat i felicitat per a tothom. També es creia que ferrar els cavalls, muls i ases avui, els guardava de qualsevol mal. La gent de la costa qualificava els cavallets de mar de cavalls de sant Martí; pescar-ne el dia d’avui era signe de bon averanys. Es creia que si es posava un cavallet d’aquests en el folre de la gorra curava de migranyes i mals de cap, i treien les manies. Avui els pagesos lliuraven el porc engreixat a l’amo de les terres. Som a l’estiuet de Sant Martí, una complaença divina per salvar el sant de les malifetes del diable, i que fa molt de bé als camps sembrats.
Fruits de tardor
Un temps es posaven les taronges, les pomes, les peres, dins calaixeres entre palla, en un lloc fresc i sense que la claror els pegàs; era una manera de conservar els fruits estiuencs. Però ara també hi ha fruits saborosos; a més a més dels forans, com els dàtils, les xirimoies o els kiwis, hi hem d’afegir els caquis, les magranes, les nesples, els codonys, les serves, els gínjols, les arboces. També era temps de les fruites confitades que duraven més temps; i també dels fruits secs: ametlles, avellanes, nous, castanyes, aglans, i les figues de moro, a més de les tardanes de cristià. Tot un món per als sentits que se’ns obre al davant i que ens convé gaudir!
