Tenir butlla de ferro

Miquel Estelrich, en l’excel·lent Pronòstic Santjoaner, ens aconsella tractar les larves del barrinador de la carxofera, abans que es fiquin dins les tiges, i recomana emprar una piretrina, com és ara el cipermetrin, detalmetrin, etc., així com anar en compte amb el planter de cebet, molt sensible a l’atac de fongs, principalment botritis; per això s’hi han d’aplicar productes antibotritis com iprodiona o també tebuconazol. Al llarg d’aquest mes els hortolans sembren els porros, o la llavor, per mudar-los en esser mudadors; donau-los aigua i fems. Les pastanagues i xirivies s’han de sembrar de mitjan març fins a mitjan abril; volen cavat fondo, aigua i fems. Aquesta lluna és la millor per sanar porcells. I com que floreixen les pruneres i els cirerers, i les mates treuen borra, pot ser bo per a les abelles que es preparen per eixamenar. Es poden sembrar gladiols i tota casta de lliris de botiga, dàlies, etc. En aquesta lluna se sembra la patata primerenca i anglesa. Divendres (20) és l’equinocci de primavera.

Avui, tercer diumenge de Quaresma

Avui havia estat el dia en què s’adquiria la butlla -document que a canvi d’una almoina, dispensava de seguir el dejuni quaresmal-. En les parròquies importants els rectors i sagristans no donaven abast a repartir-les. Evidentment, aquest costum ha desaparegut, entre moltes altres coses perquè ja no se celebra la Quaresma amb la rigidesa d’antany, i no se solen seguir els preceptes que la conformaven. Més encara: se n’ha perdut tot el sentit primigeni. En aquesta quarantena de tristesa i mortificació, de repressió dels instints, de sermons incitant al penediment i a la conversió, fins a l’any 1966 fou vigent la butlla de la Santa Croada, que cada família havia de comprar a la parròquia; indulgències i dispenses del rigor dels dejunis i abstinències, similars als croats de Terra Santa. D’aquí les dites “Tenir butlla de ferro”, tenir amples facultats per obrar, sense mirament al perjudici que s’ocasiona als altres; “Fer tant de paper com una bul·la vella”; no fer gens de paper, no ser considerat bo per res.

Sant Josep (19)

Espòs de la Verge Maria i el pare legal de Jesús. Durant molt de temps va ser el gran oblidat de la devoció cristiana, fins que al s. XIII l’orde del Carmel va estendre’n el culte arreu d’Europa. Al s. XV, en el concili de Constança, la festivitat de Sant Josep va ser declarada oficial i solemne; i al s. XVII el papa Gregori XV la va fer obligatòria. És el patró dels fusters; el gremi celebrava cada any una gran festa amb una missa solemne i processó. En alguns llocs es cremaven al carrer les deixalles i restes de fusta; la tradició de les falles de València pot tenir aquest origen, al qual s’hi ha afegit un aire carnavalesc i satíric. També era considerat el patró dels casats i, més recentment, es va establir el costum de commemorar-ne la casta paternitat i es va triar aquest dia per festejar tots els que són pares.

Les matances a les possessions (I)

Pere de Son Pons, el nostre pagès bugerró que viu a Pollença ens en parla. Solien fer dues matances: una a finals de desembre i l’altra a finals de febrer o pel març, perquè encara feia fred. Aquest segon porc pesava el doble que el primer: ensegonada amb figues, figues de moro -ben capolades-, farina d’ordi, i llavors dues embostes de ciurons, guixes o faves. Les matances eren uns dies de festa, ben esperades per tota l’al·lotea, ja que s’hi reunien els amics, els familiars, els veïnats... tothom ajudava i si mancava cap ormeig aquesta gent el duia a la casa. De ben matí el porc es col·locava damunt la banca, generalment de fusta de figuera -aguanta millor els cops-; era important que el matador li fes donar tota la sang, perquè si no llavors es trobava amarada per tota la carn. La sang vessava dins un ribell, i llavors serviria per mesclar amb la varia i els botifarrons. Una vegada mort, l’escaldaven amb aigua bullent i el rascaven amb una pedra tosca o volcànica; en altres possessions el socarraven amb gansulles, la flor del càrritx. A partir d’aquí, era la madona de la casa que agafava tot el protagonisme, i no es feia res que ella no ho supervisàs o hi donàs el consentiment.

Pels nostres refranys (XX)

Antoni Llull ens segueix alliçonant. Un refrany suec diu: “Allò que darrer posen dins un sac, és el primer que en treuen”, concorda amb la cita evangèlica que diu que “els darrers seran els primers”. Un refrany jueu diu: “Una taula parada fa acabar moltes disputes”, sol posar la gent de bon humor això d’asseure’s a una taula per menjar, “posar peus davall la taula!”; un proverbi coreà adverteix que “fins i tot la muntanya dels Diamants, convé contemplar-la amb la pansa plena”. Un refrany anglès diu: “Tot allò que paga la pena fer-ho, convé fer-ho bé”, hi ha feines que, encara que suposin més temps i esforç, si és convenient fer-les, millor fer-les bé. Un proverbi indi diu: “L’home previngut, no confiarà mai el seu pensament a un altre home sense saber abans el que aquest pensa”, norma de conducta recomanada amb altres paraules en proverbis de distintes parts del món, com el turc que diu: “Qui guarda la seva llengua, guarda el seu cap”, i ja ho sabeu: “Val més callar i escoltar que no xerrar debades”.

Recomanacions

Avui és el Dia dels drets del consumidor. Dimarts (17) és el Dia Mundial de la son. Divendres (20) és el Dia Mundial de la felicitat. Dissabte (21) és el Dia Mundial de la Poesia; també el Dia de l’Eliminació de la Discriminació Racial.