Comença la primavera
Dijous (21), comença la primavera que assenyala el desvetllament de la naturalesa després de la hivernada. Els pobles clàssics, conseqüents amb aquesta idea de renaixement feien començar l'any per la primavera. A França i a Anglaterra, això va persistir fins als segles XVII i XVIII respectivament. La importància que fins llavors tenia el món rural, estretament lligat a la naturalesa, justificava fer coincidir el canvi d'any amb el final de l'hivern i el seu inici amb el reviscolament dels vegetals i el retorn de la vida. En les cultures nòrdiques és el mes de la terra, ja que comença la primavera i es veu la terra sota la neu, per això se l'associa al color verd perquè era quan començava a fondre's la neu i es veia aquest color. És un mes important, tant pel que fa a la seva variabilitat atmosfèrica com per l'increment considerable de la durada del temps de claror. El març tanca l'hivern i obre les portes a la primavera, i comença un nou cicle a la natura. El mot marcejar indica la variabilitat i la inseguretat que provoca i per advertir, també, de les males conseqüències que tot això té per a la salut. És temps de tondre les ovelles -"Pel març ton les ovelles, tant les joves com les velles"- i alliberar-les de la llana que els ha crescut al llarg de l'hivern, com també se solia esquilar el bestiar gros destinat al transport, com ases, mules i cavalls. Ara solen enterrar la llana, perquè no val res; abans -ja fa molts anys-, la podien vendre i treure quatre doblers.
Sant Josep (19)
Fou l'espòs de la Verge Maria i el pare legal de Jesús. Durant molt de temps va ser el gran oblidat de la devoció cristiana, fins que al s. XIII l'orde del Carmel va estendre el seu culte arreu d'Europa. El s. XV, la festivitat de sant Josep fou declarada oficial i solemne en el concili de Constança; i al s. XVII el papa Gregori XV la va fer obligatòria. És el patró dels fusters i dels casats, encara que es va establir el costum de commemorar la casta paternitat de sant Josep i es va triar per festejar tots els que són pares. En alguns llocs es cremaven al carrer les deixalles i restes de fusta; la tradició de les falles de València pot tenir aquest origen, al qual s'hi ha afegit un aire carnavalesc i satíric. Es creu que la festa de sant Josep venia a constituir un parèntesi dins la Quaresma i es trencava el cru rigorisme d'aquest període amb diferents actes festius.
Cançons de Quaresma
El nostre cançoner és ric a l'hora de fer present esdeveniments col·lectius que han quallat en el quefer diari, i un d'ells és la Quaresma: "Coranta dies Senyor,/ sempre seguit dejunàreu,/ i d'agenoiat suàreu/ sang viva, per mon amor". "Si cada dia fos festa/ i Nadal de mes en mes,/ i Pasco cada setmana,/ i sa corema mai vengués!". "Sa corema ve, germans,/ i haurem de dejunar;/ i si és per falta de pa,/ ja dejunàvem abans". "Sa corema ja se'n ve/ i es dejunar m'inquieta;/ una promesa tenc feta:/ de fer-lo com dormiré". "Sa Corema ja se'n ve/ com un cavall en es cós;/ dijunis me'n toquen dos:es primer i es darrer." "Si vols trobar la Quaresma curta, manlleva doblers per tornar per Pasqua"; "Qui fa el primer i el darrer dejuni no mor dins la Quaresma"; "La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres".
La sitja (i III)
Pere de Son Pons ens recorda també aquelles feines que conformaren un passat no gaire allunyat, i que moltes persones encara tenen ben present. Quan ja estava formada la sitja es tapava amb fang per assegurar que tengués fermesa i s'aguantàs, tot deixant un forat a dalt per pegar-li foc i després tapar-lo per aconseguir el carbó. Per fer aquesta tasca s'emprava una escala de gat, que s'assentava a la sitja per poder arribar a la part superior. La temporada de feina començava el mes de gener -o febrer- i s'estenia fins al mes d'abril o maig, quan es feia el rotlle de pedres amb un diàmetre de 8 o 10 passes. La base era de terra de call vermell, que era la millor per poder fer-hi el munt que es convertiria en carbó. El carboner feia una barraca, on vivia, a prop de la carbonera per poder vigilar si es feia cap forat per tot d'una tapar-lo; solia fer-hi un forn just devora. Era una vida trista, i solitària. Aquesta pràctica estava molt estesa a Europa i es va iniciar durant l'edat mitjana, perdurant fins a la dècada dels 50, quan es va anar substituint pels combustibles fòssils o l'electricitat. Era una manera de mantenir el sotabosc ben net en l'arribada de la calor. "Mon pare carbó va fer/ fins l'hora que es morí; /carboner me va fer a mi,/ perquè ell era carboner."
Recomanacions
Avui és sant Patrici, patró d'Irlanda. Dijous (21) és el Dia Mundial de la Poesia; també el Dia de l'Eliminació de la Discriminació Racial; i el Dia Forestal Mundial; i el Dia de les Titelles; i el Dia Mundial de la síndrome de Down. Divendres (22) és el Dia Mundial de l'Aigua. Dissabte (23) és el Dia Meteorològic Mundial.
