«No pasarán decían...y hemos pasado...» Cantava una famosa cupletista d’aquell temps poc després de l’entrada dels moros i els legionaris, amb els fatxes, a Madrid. Devers l’any trenta-nou o quaranta devia ser, uns dies trists per a molts i alegres per a d’altres. I seguia la cantant, no sense un poc de nostàlgia que tal vegada es podia reconèixer entre línies: «En aquel Madrid del rojo ayer... de la miliciana y el comisario...». Centenars i centenars de persones eren afusellades aquells dies d’abril del 39, quan es cantava la cançó, pels vencedors «nacionals» als cementeris de Madrid. I també ho serien les comunistes de les JSU, que havien començat la seva lluita clandestina, i que serien conegudes més tard com «les Tretze Roses.»
Però, què se n’ha fet d’aquell Madrid democràtic i obrer ? Aparentment només queden n’Ayuso i els seus i és com si els qui entraren el 39 ja no n’haguessin sortit mai. Els «nacionals», sembla, continuen ocupant Madrid vuitanta-quatre anys després. Quina llàstima d’aquell heroisme popular, d’aquells milers de víctimes, de les roses i de tots els altres. Però, diu el poble,«no hi ha temps que no torn». Amb unes altres formes, però torna.
I aquella Barcelona de finals de gener del 39, amb els seus pilots soviètics (o sigui russos, ucraïnesos, georgians,... tots units en la defensa de l’ideal socialista sense diferència de nacionalitats), i el joveníssim Tinent Coronel Tagüeña de l’Exèrcit Popular,de vint-i-sis anys, físic, de la FUE, veterà de l’Ebre, tractant de reorganitzar des de les altures de Sant Pere Màrtir la defensa de la ciutat, amb les poques forces que li quedaven. No, no tornaran els pilots, en Tagüeña ni els soldats republicans que encara mantenien la disciplina, però sí que pot tornar,esperem-ho, una democràcia avançada com aquella que es va perdre el 39.
