L’endemà d’haver sortit de la clínica després d’una intervenció quirúrgica, em trobava tot sol a la meva cambra i escoltava distretament la ràdio, quan de sobte va irrompre la música d’una cançó popular sudamericana, lleugera i alada, en què una al.lota cantava la bellesa dels ulls del seu amat. I aleshores, amb sorpresa, vaig rompre a plorar.

Aquell ritme gràcil de la música evocava immediatament els cicles sincopats i harmònics de l’existència de manera directa. I per davall apareixia la fondària d’on emergien les onades repetides i eternes de la vida.

Per què els nostres poetes no canten més sovint aquests cicles? El naixement, la mort, l’aparició vigorosa de la joventut i la partida dels vells, arrossegats tots per una torrentada irrefrenable.

I vaig pensar que era més aviat el poble amb les seves cançons, festes,tradicions, qui millor expressava tot allò de manera quasi inconscient però neta, simplement perquè vivia immers dins l’existència de manera immediata sense qüestionar-la. 

Tant de bo en haver de deixar les cadències d’aquesta vida, ens aculli la fondària lluminosa d’on tot prové!