Els cristians afirmen que Jesús, que fou considerat en vida pels seus contemporanis com un profeta, és, en tota la seva existència, la perfecta expressió i encarnació del Verb diví, en un sentit únic i incomparable. Com és possible, això ?
Al meu entendre perquè la dogmàtica cristiana s’ha construït a l’entorn del Crist ressuscitat, que viu en la dimensió de Déu. Una figura, aquesta sí, única, manifestació, a través del Jesús glorificat,de la raó divina en tota la seva fondària, no sotmesa ara a les limitacions de temps i espai i de la finitud, en què ens trobam immersos els homes, com hi estigué també Jesús en la seva vida terrenal, que, tanmateix, ens deixà un ensenyament, si no exhaustiu, sí, almenys, essencial i suficient.
Però fou el mateix Jesús que digué «us convé que me’n vagi», perquè vengui a vosaltres l’Esperit «que us guiarà a la veritat completa». I Pau de Tars, que no va conèixer Jesús personalment, sinó només el Jesús ressuscitat, va escriure que «El Senyor (Jesús) és l’Esperit».
És doncs ara, interiorment, que podem trobar la raó divina en tota la seva amplitud, pel nostre esperit, que és, com diu Eckhart, «de la seva raça i del seu parentiu».
