Totes les religions tenen la seva mitologia, el cristianisme, especialment en les seves versions més antigues, el Catolicisme i l’Ortodòxia, també. Ara bé, mitologia no és el mateix que superstició o falsedat, sinó que significa, sobretot, simbolisme, al.legoria.

Així ho vèim, al meu parer,e n el cas de la Mare de Déu, que en els textos més antics del Nou Testament, personifica o representa l’Israel Ideal o Fidel. Així a «Gàlates», Pau diu que «la nostra mare del cel és la Jerusalem de dalt», o a l’Apocalipsi «la dona vestida de sol amb una corona de dotze estrelles», significa clarament el mateix,el Regne de Déu. I, lògicament, aquest significat s’ha transmès després a l’Església.

També por significar la netedat de l’ànima de Crist, o dels sants o de tots els cristians que s’esforcen per seguir-lo. Així ho vèim en els versos d’Àngel Silesius, poeta alemany, catòlic,del Barroc, que en el seu llibre quart del Pelegrí Querubínic escriu: «Maria, Natzaret i Gabriel el missatger/són la meva ànima, el meu cor i la llum nova de Déu», en el nostre esperit.

El luteranisme amb el seu prosaic literalisme bíblic, i els centenars, o milers, d’esglésies «reformades» que han vingut després, ha deixat perdre, sembla, tota aquesta riquesa simbòlica, conservada, com s’ha dit, en les esglésies més antigues.

Un altra cosa és el paper de Maria com a mare dels creients, ben documentat en l’Evangeli de Joan, però aquest ja és un altre tema.