A hores d’ara resulta clar que la Federació Russa està aplicant a Ucraïna una estratègia de devastació, brutalitat, tortura, assassinats en massa i desinformació. La responsabilitat per aquesta guerra és exclusiva de Putin i dels seus col.laboradors. Aquest cop, a diferència d’altres ocasions, la resposta de la Unió Europea sembla haver estat una mica més decidida, per bé que des d’Ucraïna es reclamen ajudes i mesures més efectives. Moltes persones intuïm que, malgrat que hi ha coses que desconeixem en matèria de geopolítica i relacions internacionals, hi molt en joc en el seu desenllaç. Vull, com una majoria, que l’agressió russa acabi molt aviat i que Ucraïna pugi encarar tot seguit la seva reconstrucció com a nou membre de la Unió.

A l’inici de la invasió Rafel Miquel va publicar un article titulat Sóc pacifista, no idiota. Pens que les idees que hi exposava són avui, més de cinquanta dies després, tan vàlides com llavors. Però, ara, a la idiòcia inicial d’una part dels sectors dits progressistes, aquella que s’oposà a què Ucraïna pogués exercir el dret legítim a l’autodefensa, s’hi afegeix la d’aquells que, en nom de la pau, disseccionen minuciosament la biografia personal i política del president Zelenski i concentren el seu poderós ull crític en les seves zones d’ombra. També n’hi ha que ens avisen, per si no ens n’havíem adonat, que els doblers que s’inverteixen en subministrar material militar a Ucraïna no es dedicaran a polítiques «molt necessàries en aquest moment» per a les nostres llars. O que la pujada dels preus de les matèries primeres afectarà més els pobres que els rics, com si l’electricitat o els lloguers no haguessin estat ja pujant de manera delirant des de fa temps…I trob que està molt bé i que és necessari que tot això i més pugui ser dit i debatut. També farem bé de recordar que això és quelcom que la ciutadania de Rússia, Bielorússia o Txetxènia té vetat.

Dit això, no crec que Europa ostenti una clara «superioritat moral». Per poder bravejar d’aquest tipus de superioritat, els governs europeus, els partits polítics democràtics, i també els agents socials i la mateixa ciutadania, haurien de ser molt més exigents amb els criteris que regeixen a l’hora de fer i de beneir negocis amb règims de deriva totalitària, amb aquells obertament totalitaris o amb els que vulneren els drets humans darrere una façana teatral de gratacels d’estil occidental, competicions esportives d’elit i altres paradisos artificials construïts a la vorera del desert. 

La meva esperança és que en un futur els principis democràtics dels quals tant ens vantem a la Unió Europea ens facin sentir avergonyits d’aquell aforisme cínic que fascinà fa ja molts d’anys Felipe González: «gato negro, gato blanco, lo importante es que cace ratones». Ens ha quedat ben clar que no és així. Frases com aquesta exposen els principis d’acció i de govern que, més tard o més d’hora, contribueixen a conduir les democràcies liberals a cruïlles com l’actual, on, ara sí, una bona dosi de «superioritat moral» seria molt convenient.