El 21 de gener de 259 s’executà la sentència de mort a la foguera contra el bisbe de Tàrraco, Fructuós, i els seus diaques, Auguri i Eulogi, dictada pel governador, d’acord amb les disposicions del decret de l’emperador Valerià contra els cristians. Es conserven les actes del seu martiri i amb elles podem sentir com davallaven pels carrers de la ciutat cap a l’amfiteatre, entre l’expectació, i la compassió,de la gent.

Es diu que Fructuós i els seus diaques pregaven Déu i exhortaven els cristians a seguir amb la seva fe, mentre eren martiritzats, i el poeta hispano-romà del segle IV Prudenci va escriure un himne sobre ells, que, segons la traducció del nostre Costa i Llobera, diu en alguns dels seus versos: «Ressonin aquí dalt els daurats sòtils,/canti allà baix la platja amb dolç murmuri/i escampin l’himne les calmades ones. Amén.»

I gairebé podem veure les sales del sumptuós palau del governador, a dalt de la ciutat, i l’amfiteatre vora la mar, on havien estat executats, abaix.

Deia Marta Pessarrodona, fa uns dies a la TV3, que més enllà de la poesia ja no hi ha res, perquè, segons ella, és el cim i el punt més alt de la literatura. Uns hi estaran d’acord, i altres no, és una qüestió de temperaments, supòs. En tot cas, Prudenci, i Costa, rebeu un homenatge d’admiració.