No deixa de cridar-me l’atenció la defensa d’una concepció pueril del concepte llibertat d’expressió. Difamar, des del meu punt de vista, no és llibertat d’expressió: és practicar la traïdoria. Fer crides a la xenofòbia, el racisme o la transfòbia no és llibertat d’expressió: és provocar la crispació, la humiliació i la violència. Insultar com fa en Valtònyc no és llibertat d’expressió: és... insultar. Difamar, arengar o insultar, ho sap fer tothom. D’opinar, no tothom en sap. No s’hi val a dir la primera animalada que et passa pel cap i al·legar després que «tenc dret a expressar la meva opinió».
El sector de la restauració també s’equivoca en aquest punt. És clar que té dret a queixar-se, però no tirant pedres contra finestres. A més a més, ¿no té ja molt més espai en els mitjans que el que es dedica a altres temes? ¿Quantes portades de diaris es veuen a l’any consagrades a la cultura, la ciència o la ramaderia i quantes dedicades als bars, els restaurants i el turisme? ¿No basta amb aquestes plataformes gratuïtes de difusió? ¿No pot vehicular la seva ira a través de múltiples xarxes socials, en ple segle XXI?
Les seves manifestacions, a més a més, no es poden autoritzar per una simple, pura i òbvia qüestió sanitària. Ni les seves, ni les de l’organització més íntegra i altruista del món. I això no és ni censura ni autoritarisme. ¿4.000 persones sense gens de distanciament en plena pandèmia? No estam fent tots els sacrificis que feim perquè un sector es boti la llei, posi en risc la salut de tothom, talli la circulació i provoqui tant d’enrenou que dins les aules no es pugui fer classe.
Que la majoria de l’esquerra, les sòcies de l’OCB, moltes polítiques o fins i tot periodistes que respect i admir defensin els textos de Valtònyc o les manifestacions il·legals no fa més que demostrar la poca consideració que s’atorga a la reflexió, al respecte i a l’argumentació.
