Quan ha ressonat la necessitat de regenerar la democràcia, ens sentim interpel·lats a actuar des de l’àmbit propi, no per emergència només, sinó per responsabilitat perenne. Fa temps que vaig escriure, seguint un document dels bisbes francesos, sobre rehabilitar la política i ho vaig fer per respondre a situacions semblants a les que avui vivim en els diversos escenaris de la nostra societat. Les vivim i les patim, quan en tants llocs allò que hauria de ser l’art per a una autèntica convivència es degrada en una lluita aferrissada pel poder a costa de qualsevol preu. Els cristians necessitam respondre aportant elements per a una regeneració ètica que es vagi gestant amb la lletra i l’esperit dels drets humans i oferint aquells valors evangèlics que il·luminin decisions i actuacions.
Ha estat dins aquest context de necessitat de llum que he rellegit alguns fragments de l’encíclica Fratelli tutti -Germans tots- del papa Francesc, text que vaig enviar als polítics parlamentaris i batles de la nostra illa, perquè vaig considerar necessari compartir el que el Papa anomena la millor política. Constata que fa falta la millor política posada al servei del vertader bé comú, ja que, desgraciadament, avui la política sovint sol assumir formes que dificulten la marxa cap a un món distint. Per nosaltres, regenerar la democràcia voldrà dir caminar sempre cap aquesta realitat distinta amb l’aportació valuosa de tota -de tota!- la ciutadania.
El papa Francesc parla del gust de reconèixer l’altre que conduesqui a la gestació d’un pacte social. Sense aquest reconeixement sorgeixen maneres subtils de cercar que l’altre perdi tot significat i que no se li reconegui cap valor en la societat (cf. FT 218). Per això, volem optar pel que anomena l’amor polític, és a dir, «avançar cap un orde social i polític l’ànima del qual sigui la caritat social». Per això, veig molt oportuna la invitació que ens fa convocant-nos a rehabilitar la política, «que és una altíssima vocació i una de les formes més precioses de la caritat, perquè cerca el bé comú» (FT 180). Contemplant a l’Evangeli l’actuació de Jesús, que és el nostre referent, hem de reconèixer que «l’amor, ple de petits gests d’atenció mútua, és també civil i polític [...] i s’expressa també en les macrorelacions socials, econòmiques i polítiques» (cf. FT 181).
Referint-se a la bona política diu que aquesta «uneix l’amor a l’esperança, i la confiança en les reserves de bé que hi ha en el cor de cada poble, malgrat tot» (FT 196) i que en l’activitat política, «el qui estima i ha deixat d’entendre la política com una recerca de poder té la seguretat que no es perden cap dels seus treballs realitzats amb amor [...], cap cansament generós ni cap dolorosa paciència» (FT 195). S’arriba així a una reconstrucció en comú i a descobrir que «un país creix quan mitjançant el diàleg social les diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva» (cf. FT 199). Però, no confonguem el diàleg amb «un febril intercanvi d’opinions en les xarxes socials, moltes vegades orientat per informació mediàtica no sempre fiable. Són solament monòlegs que procedeixen paral·lels i s’imposen a l’atenció dels altres pels seus tons alts i agressius» (FT 200). Entristeix que «predomini el costum de desqualificar ràpidament l’adversari, aplicant-li epítets humiliants, en lloc d’afrontar un diàleg obert i respectuós, on es miri d’assolir una síntesi superadora. Pitjor encara quan aquest llenguatge, habitual en el context mediàtic d’una campanya política s’ha generalitzat de tal manera que tothom el fa servir quotidianament» (FT 201). Pensem-hi bé, que «els herois del futur seran els qui sàpiguen trencar aquesta lògica malaltissa i decideixin sostenir amb respecte una paraula carregada de veritat, més enllà de les conveniències personals. Déu vulgui que aquests herois s’estiguin gestant silenciosament en el cor de la nostra societat» (FT 202).
