La nova temporada política ha començat amb esbaldrecs per tot arreu. També en el Reial Mallorca, però aquesta és una altra història. El misteri rau a saber si es taparan sense gaire dificultats gràcies a la bona mà del marger o les esllavissades causaran la ruïna de tota la paret. Aquesta metàfora també serveix per al club de Son Moix. Els portells s’han obert tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic. Alguns, sobretot els més propers, encara són petits. Els que van de Madrid a Catalunya cada cop es fan més grossos.
És el cas de Pedro Sánchez i les seves negociacions per formar Govern. Encara no s’ha esgotat la via d’Alberto Núñez Feijoo (sense accent, per favor) i ja es llancen míssils contra les defenses del president en funcions. Projectils que arriben de fora, però també del seu propi partit. Carles Puigdemont pronuncià la paraula amnistia, Yolanda Díaz avalà aquesta opció i ja s’ha aixecat una gran polseguera. Si tenim en compte els nous aires censors que, a dreta i esquerra, es contagien per tot el país, ningú s’hauria de sorprendre que es demani l’eliminació d’aquesta paraula del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española.
Si Sánchez accepta les condicions de l’expresident català, serà per llogar-hi cadiretes quan hagi d’explicar el pacte per continuar a La Moncloa. Fins ara assegurava que els indults havien estat l’Ibuprofén que havia desinflamat Catalunya. Ara, el metge que defensava el diagnòstic i la medicina receptada, ens ha de convèncer que serà necessari injectar opiacis tan extrems com el fentanil, que apaivaguen el mal, però generen addicció i creen zombis. És lícit demanar-se, i després de l’amnistia, què?
A Marga Prohens també se li han obert alguns portells en els marges de contenció del Govern. Tal vegada la causa és que ella mateixa i bona part del Govern són novells en la gestió. Aquesta setmana, dues conselleres no han mesurat bé les seves paraules. Una és la d’Habitatge, Marta Vidal. L’altra és la de Presidència, Antònia Estarellas.
La primera duu un ritme d’activitat que potser la convertirà en una estrella, però és més probable que acabi estavellant-se. Marxa enrere en una compra de pisos al Polígon de Llevant duta a terme per l’anterior Govern, denúncia davant la fiscalia abans de saber-se que havia mantingut contactes amb la promotora beneficiària de l’operació, anunci d’habitatges de promoció pública de pitjor qualitat constructiva, reserva d’una plaça pública de càrrega de cotxes elèctrics pel seu vehicle particular… convé que algú l’aturi abans que el forat continuï creixent.
Aquesta setmana ha anunciat en el Parlament querelles contra qualsevol diputat que sembri sospites sobre algun aspecte de la seva gestió. Vidal desconeix el que són les sessions de control al Govern. També que hi ha jurisprudència abundant sobre la llibertat de paraula dels diputats dins l’àmbit de les seves funcions. Convendria que la presidenta, de verb punxant durant la seva estada al Congrés dels Diputats, li doni algunes lliçons de parlamentarisme.
La frase més sorprenent que he llegit aquesta setmana és la de la consellera de Presidència. Durant una compareixença davant la comissió d’Assumptes Institucionals, volgué criticar al director general d’IB3, Andreu Manresa. Ho va fer amb aquestes paraules: «Va a la seva». Aquí que el criticàrem per no anar a la seva en el debat electoral, ens trobam que la consellera popular pronuncia l’elogi més gran que es pot dedicar a un periodista. Això és el què s’espera d’una empresa de comunicació pública i de tots els seus treballadors. Que no escoltin els cants de sirena dels polítics i facin feina segons criteris informatius. I prou. Que vagin a la seva.
Justament és el que no accepten els polítics. Per això, el mateix partit que nomenà un vicepresident del Govern, Antonio Gòmez, com a cap d’IB3, farà una llei ad hoc per posar-la al seu servei i no al dels ciutadans. I la roda continuarà girant en un retorn etern. Com el Reial Mallorca quan era un equip ascensor… i ‘davallador’.
