Quan encara no havíem acabat d’assimilar els resultats de les eleccions autonòmiques i locals del 28 de maig, ens vèiem immersos en una nova contesa electoral. El president del govern espanyol, en presència d’uns resultats que jutjava com a negatius per als interessos del seu partit o ves a saber per quines altres alambinades raons, va decidir convocar unes eleccions legislatives —n’hi ha que les anomenen generals— per al proper 23 de juliol. Ambdós fets, les eleccions passades i les que han de venir, mereixen una anàlisi crítica que tracti d’esbrinar què és allò que ens hem deixat pel camí i quin futur ens espera. Anàlisi que estaria bé que es fes des d’una perspectiva essencialment illenca, però que —les coses són com són— no podrà defugir de la dissortada realitat de la contemplació de les Illes Balears com una peça més del tauler espanyol (o gairebé). A veure quines conclusions se’n poden treure.
1. La pèrdua, a les Illes Balears, de la majoria parlamentària mantinguda pels partits d’esquerra i d’esquerra sobiranista els darrers vuit anys es pot qualificar d’una diversitat de maneres. D’entrada, és una derrota injusta i, en conseqüència, decebedora. Injusta perquè es poden destacar més mèrits que demèrits en la gestió —remarquem el terme gestió— del govern del PSOE, Més i Podem, malgrat la presència massa evident de la por de prendre determinacions de gran calat ens els àmbits idiomàtic, turístic i d’ordenació del territori, posem per cas. Han tingut vuit anys per fer-ho, però la por els ha atenallat. La por i la genuflexió servil davant el poder econòmic —aquí i ara, els hotelers i, també, el sector immobiliari— amb la vana i recurrent pretensió de guanyar-se’n la complicitat. [Sobre l’actitud galdosa dels hotelers, vegeu l’epígraf 10].
2. Al respecte de la injustícia de la derrota, valgui dir que la suma electoral no promou necessàriament la justícia de la decisió que adopta una majoria informe i anònima que s’anomena convencionalment cos electoral. Per això, malgrat els resultats, malgrat tot plegat, la presidenta Francina Armengol ha estat una presidenta propera, eficient, madura i raonable i, dialècticament, mala de vinclar, que ha governat, a més a més, sense estridències. Sens dubte i de llarg, la seva ha estat la millor presidència que hem tingut mai a la nostra dissortada i migrada autonomia d’ençà que els espanyols varen tenir l’extrema generositat d’atorgar-nos-la.
3. La inacció en els temes clau del nostre país —la identitat cultural i lingüística, el turisme i l’ordenació territorial— han estat evidents, per més que aquí, en aquest deixar fer, no trobaríem pas la clau de volta que expliqués el capgirament electoral. Els motius que duen a votar una opció política o una altra són inaprehensibles, però la profunditat en la contemplació del futur col·lectiu que ens espera hom diria que està absent d’una bona part dels votants. No hauríem pas de demanar tant.
4. Posats amb ulls escrutadors, podríem considerar dues errades estratègiques de llarg abast que tenen a veure, ambdues, amb El Pi. Errades que, sens dubte, han minvat sensiblement el compte dels resultats electorals. La primera és no haver convidat, en el seu dia —fa vuit anys!—, El Pi a integrar-se en el Govern, com una manera de donar presència i enfortir una opció política real, arrelada al país, que té els seus votants i que a les conteses per venir no hauria restat vots a cap dels altres partits del pacte d’esquerres. La segona errada és no haver modificat a la baixa la llei que exigeix un mínim del 5% per obtenir representació parlamentària. De tot plegat, ara se’n paguen les conseqüències.
5. Al marge de les anteriors consideracions, el desallotjament del poder s’explica per altres factors que, ben mirat, són aliens al nostre redol illenc. D’entrada, hem estat víctimes d’una onada —per fer servir el terme usual— de la dreta extrema i de l’extrema dreta que no havíem generat nosaltres i que, per paga, no ens atenyia. L’evidència amarga és que aquí, a les Illes Balears, siguin quines siguin les eleccions, es vota en clau espanyola, tret de lleugers matisos que, en certa manera, ens mantenen vius i ens diferencien. [Pel que fa als matisos, vegeu els epígrafs 8 i 9].
6. De manera que la circumstància que el PP de Feijóo, a cavall d’una extraordinària i duradora ofensiva mediàtica, faci servir la mentida i la tergiversació per arribar al poder peti qui peti no ens hauria d’haver afectat més que indirectament, però la realitat ha estat ben diferent dels desitjos. Com a mostra de la manca d’inhibicions morals del PP en l’obsessiva i malaltissa voràgine creada per arribar al poder aviat i sense miraments, esmentem l’artificiosa resurrecció d’ETA per imputar al Govern espanyol connivències amb un grup terrorista inexistent des de fa una dècada. Es fa difícil de pair tanta baixesa que, agradi més o menys, fa forat per la manca de sentit crític d’una part sensible de l’electorat.
7. Tanmateix, remarquem, per un costat, que, aquí i ara, el PSOE i MÉS han mantingut, si fa no fa, el seu suport electoral. Per l’altre, que el gran derrotat de l’esquerra, que ha arrossegat la resta, ha estat, de manera destacada, Podem. Les seves dirigents madrilenyes han estat incapaces d’aparcar uns egos sobredimensionats davant l’estrella naixent —ignorem si, a més de naixent, serà fugaç—, Yolanda Díaz, autoerigida en la líder natural del conglomerat que se situa a babord del PSOE i que s’ha batiat amb el nom de Sumar. Això de voler anar al capdavant de tot de la desfilada, on —ai!— es reconeixen els mèrits que cadascú afirma que són més i millors que els mèrits de l’altre, té aquest preu. Com també té un preu, que s’ha pagat, la magnífica trencadissa de la reforma de l’anomenada llei del només sí és sí. La llei estava tècnicament mal feta, encara que, ben cert, havia passat per mil filtres i ningú amb cara i ulls no ho va detectar. Però les responsables polítiques del desastre persistiren en l’errada tantes vegades com foren interpel·lades al respecte i acreixeren, així, el mal ja fet. Amb gran xerinola, per cert, dels adversaris polítics, que encara ho celebren.
8. El matís que ens singularitza es diu Més (a Mallorca i a Menorca). L’escassa ambició dels seus dirigents —fruit, potser, de la poca feina quotidiana que hi esmercen— la palesa la conformitat, expressada la nit electoral, amb uns resultats que igualaven, més o menys, la representativitat de les anteriors eleccions. Hom té la impressió que a Més guanya la conservació de l’estatus i la manca d’una visió panoràmica de la realitat sobre la qual hauria de voler incidir com a partit polític que vol governar. Que Més té uns electors fidels que li perdonen gairebé tot, sembla una evidència. Però el cofoisme és una actitud negativa perquè t’afebleix i et posa al límit de la supervivència si esdevé un eventual sotrac.
9. Tanmateix, sort que Més existeix. Sort que existeix, com abans existia el PSM, les sigles del qual varen ser foragitades per raons que encara resten per explicar. Sort que existeix perquè és el refugi electoral del mallorquinisme i menorquinisme que reclama un poder polític real no dependent de Madrid. Però, alerta, Més està a frec de cometre una errada de conseqüències imprevisibles, i negatives, si es col·liga, per a les properes eleccions, amb Sumar, un partit d’obediència i perspectiva estrictament espanyoles, per més que es proclami sobiranista (de saló). Podem, fa uns anys, també es proclamava sobiranista, és a dir, partidari que cada poble pogués decidir el seu futur col·lectiu. Ves a cercar-los ara.
10. Els hotelers d’aquests illes mereixen un tractament específic. Com qualificar, amb paraules a l’altura de les circumstàncies, la seva actitud de joia una vegada coneguts els resultats electorals del 28 de maig? Resulta que han estat beneficiats amb un tracte del tot preferent i amb palades de milions i més milions pel mateix govern que ara afronten perquè, diuen, en endavant podran actuar sense interferències. Quina impudícia! Resulta que la seva cobdícia sense límits és la causant de la degradació de l’entorn natural i de la pèrdua dels nostres referents culturals més preuats. Resulta que són els responsables, els hotelers, de la sobrepoblació, de la sobreexplotació del territori i de convertir-nos en poc més que en una terra de cambrers. I avui, quan els milions són a la butxaca, clamen per la llibertat d’actuar com els plagui sobre l’economia i el nostre territori! I què és el que han fet fins ara i durant dècades més que manar i, quan governen les esquerres, fer xantatge amb el seu poder i parar la mà més que mai? Roïndat, indecència, cinisme sense límits... Com qualificar-ho? Haurem après d’una vegada per totes la lliçó?
11. Què ens espera? Un creixement desbocat de l’oferta turística, una ocupació forassenyada del territori i una pèrdua continuada dels progressos socials assolits els darrers anys. I de la llengua i la cultura, què se’n farà? Malmenades dins la regió fosca on habita la barbàrie.
