Un subordinat de Teopomp, rei d’Esparta, el lloava assegurant que l’Estat es mantenia ferm perquè governava molt bé. Ell replicà amb paraules sàvies: «No es tracta d’això, sinó que el poble sap obeir bé». Parlam d’un dels monarques espartans més rellevants, que ocupà el tron entre les darreries del segle VIII abans de Crist i els inicis de la següent centúria. Se li atribueix el triomf a la Primera guerra messènica i la creació dels èfors, una mena de Tribunal Constitucional que també tenia competències legislatives i executives.
Gairebé tots els estudiants de la meva època llegirem per imposició escolar el Cantar del Mio Cid. No sé si ens quedà gravada l’hagiografia de Rodrigo Díaz de Vivar, però tots aprenguérem almanco una frase. La dels burgalesos quan el cavaller entrava a la ciutat al capdavant de la seva host: «Dios, ¡qué buen vasallo, si hubiese buen señor!».
Les possibilitats d’una societat per avançar es mouen entre aquestes dues frases. Bons polítics, és cert, però també són imprescindibles uns ciutadans compromesos amb l’imperi de la llei i el progrés col·lectiu. La xerrameca de tertúlia considera que els governants i la seva cohort són uns incompetents i, en canvi, el conjunt de la població és excepcional. Els italians ho resumeixen amb la frase: «Piove, porco governo».
Els polítics han de ser objecte de crítica. Però el primer que no es pot oblidar és que es dediquen a una activitat de servei als ciutadans. Parlam dels honestos, és clar, però la immensa majoria ho són. Sobretot si no converteixen l’escó o el càrrec en un modus vivendi perpetu.
Si no s’entén com uns anys d’entrega a la comunitat en la qual estan implicats, és inexplicable que demà milers de candidats aspirin a convertir-se en batles, batlesses, regidors i regidores de Mallorca. Val per a la macro–capital desbordada per creixement, però sobretot pels pobles d’uns pocs centenars de veïnats. Han de resoldre problemes relacionats amb la circulació, els fems o l’aigua. Tant els de Palma com els d’Escorca. Les demandes són les mateixes, només canvia la dimensió del problema.
Molts compatibilitzaran les seves classes a un institut, l’horari d’oficina o el despatx de queviures darrere un taulell amb unes hores de dedicació a la regidoria de serveis socials, la de cultura o la d’urbanisme. Sense oblidar aquells que ja han arribat a la jubilació i, en lloc de seure’s al cafè del poble a veure passar el temps i les persones, dediquen jornades quasi completes a la gestió municipal.
Cada dia hauran d’aguantar a persones que no admeten que el seu problema no té una solució a l’Ajuntament. O no es podrà arreglar en unes hores. N’hi haurà que exigiran que les autoritzin unes obres malgrat que vagin contra tota normativa o amenaçaran votar «als altres», perquè les han posat una multa quan havien aparcat «només» durant unes hores en un gual. N’hi haurà que insultaran, menysprearan o amenaçaran al regidor.
Com a gestors municipals, els polítics patiran als que treuen els fems fora d’hora i sense complir les normes de reciclatge. Als que tiren en terra el tassó de plàstic de la cervesa malgrat que tenen una paperera a cinc metres. Als que fan pintades incíviques. Als que munten gresca de matinada i als perjudicats que no troben altra solució que despertar al batle per queixar-se. Fins i tot seran confessors o psicòlegs improvisats de desavinences familiars.
Sens dubte que hi haurà mals polítics incapaços de gestionar un petit poble o una competència municipal. És clar que la crítica ben articulada i expressada és una eina per millorar l’acció pública i corregir les seves mancances. Les exigències dels ciutadans i dels polítics als quals les ha tocat exercir l’oposició són una eina democràtica per avançar.
Cal ser crítics i exigents. Però abans d’exercir ambdós drets, cal demanar-nos: i nosaltres, què tal ciutadans som? Dels que exigim molt i complim poc? Dels que sempre tenim a la mà la frase «tots són iguals» o dels que facilitam la vida ciutadana? Dels que deim «que bruts estan els carrers» o dels que les embrutam? I, per descomptat, aquest article és un homenatge a tots aquells que, honestament, decideixen dedicar-se a la política.
