Fa una setmana que estic atemorit. Set dies amb por d’aixecar-me, encendre la ràdio a les set i sentir que ETA ha comès una massacre. Dorm malament imaginant que a mitjanit em telefonaran del diari per avisar-me que han assassinat Ernest Lluch al garatge de ca seva, o Alberto Jiménez Becerril i la seva dona Ascensión García a la sortida d’un sopar. Més de deu mil minuts donant voltes a com acabar amb la xacra de la violència terrorista. Ha estat tant el que s’ha parlat dels assassins que han esborrat de la memòria que fa dotze anys que no hi ha cap atemptat. Que els darrers crims absurds i inútils en territori espanyol es produïren un 30 de juliol de 2009 a Mallorca. A Palmanova. Que moriren dos guàrdies civils, Diego Salvá i Carlos Sáenz de Tejada, que mai imaginaren que les urpes de la bèstia arribarien a aquesta l’illa.
Un cop recuperat el seny, he recordat que ETA anuncià el 2011 el cessament «definitiu» de les bombes i dels trets per l’espatlla. Que el 2018 es va dissoldre l’organització. Que Alfredo Pèrez Rubalcaba sempre explicà que havien de triar: «Bombes o vots». Que Mariano Rajoy celebrà l’adeu a les armes perquè no hi havia concessions polítiques. Que molt abans, José María Aznar, celebrava que el «movimiento vasco de liberación» comunicàs una treva i que sabria ser generós. I ho va ser, apropant a desenes de presos al País Basc.
També he recordat que les del 28 de maig no són unes eleccions generals. Que Pedro Sánchez i Núñez Feijóo no pinten res a aquests comicis. Que m’importen molt poc els cossiols que Díaz Ayuso vol posar a cada balcó de Madrid. Que això va de com el batle o batlessa que votin majoritàriament al meu poble arreglarà el problema de l’aparcament. De què acabi amb els renous. De què organitzi uns serveis socials eficients. De què promocioni la cultura com una forma de creixement col·lectiu. De què tengui nets els carrers. Les urnes també ens diran quins seran els dirigents del Govern autonòmic i del Consell de Mallorca, que hauran de treballar per una Mallorca més amable. Per un transport públic eficient. Per preservar el patrimoni i, si em permeten que ho personalitzi, per evitar que el Castell d’Alaró s’esbuqui.
Un cop aterrat al món real, he començat a revisar el que ens ofereixen els lemes electorals dels competidors. La conclusió és que ningú s’ha esforçat massa. Tots poden ser motiu de befa.
Els socialistes empren una frase general per a tot el país: «Defensa el que penses». El «defensa» era una forma d’amagar un «vota» en temps de precampanya. Convé anar alerta perquè, si molts seguissin el consell, les urnes es podrien omplir d’insults de tota mena. Més proper és el missatge de Francina Armengol, Catalina Cladera i els candidats a batle: «Per tu, per tothom». Afortunadament per a ells, no hi ha massa aficionats a l’hermenèutica, qualsevol sap que és impossible que allò que satisfà un deixí contents a tots els altres.
Els cartells del PP són perillosos per alguns dels seus batles. Marga Prohens ens incita al vot amb la frase «el canvi és ara». Quan la veus penjada a fanals i arbres d’un municipi governat pels populars, quedes bocabadat. El primer que penses és «quina putada les ha fet el seu batle perquè demanin que el poble el canvii?».
El lema de Més és «més». De vegades «més, més, més». Més què? Més turistes? Més construcció? Més avions? Com que saps que entra en contradicció amb el seu ideari, t’hi fixes un molt i llegeixes en petit: «Més que paraules». Que lluny queden els temps quan era un partit que sorprenia amb les seves ocurrències de campanya! Podem anuncia «valentia per transformar el futur». Hi haurien d’afegir «per a bé». Quedaríem més tranquils. Els d’El Pi diuen ser «persones com tu». Complicat, perquè som molts els que tenim dies que no ens suportam a nosaltres mateixos. El «cuida lo tuyo» de Vox és un campi qui pugui i no esperis res del partit si governam. El «libérate por un futuro mejor» de Ciudadanos és el millor de tots. (Ja en tenen prou amb l’extinció com per colpejar més la seva moral).
La paraula que tots empren és «vota». Un imperatiu. Una exigència. Ni cinc cèntims d’amabilitat. Ni un poc d’humilitat. «Vota!». Seria molt més educat si hi afegissin un «per favor».
