Què s’ha de solucionar, les causes o les conseqüències?

Ara tots els partits polítics manifesten quasi les mateixes malalties polítiques i socials que es pateix a la nostra comunitat i que diuen solucionaran si arriben a governar. De fet no esbrinen massa com ho faran. No obstant això els matisos de fons que hi mostren poden ser l’indicador del seu maneig polític si aconsegueixen governar.

Els problemes que més en comú anuncien són: l’habitatge; sobresaturació turística i excés poblacional; deficitària atenció sanitària pública; gran escassesa de mà d’obra; trànsit que ofega les carreteres; pèrdua de qualitat de vida dels residents permanents. Tots són conseqüència d’una o vàries causes, que se sap bé quines són i que pràcticament no se’n apunten mesures de cura. De poca cosa serveix fer apedaçaments de les conseqüències, sense frenar i aturar la causa, que a més engreixen les seqüeles que fan de cada vegada més divergent el camí cap a una anunciada, per tots, pretesa sostenibilitat.

Amb una cosa sí que tots els partits coincideixen, amb la greu insostenibilitat i sobresaturació que patim (almanco ho afirmen) però la realitat de la majoria de remeis que prometen entren en contradicció amb un veraç desenvolupament sostenible i ens duen cap a un més del mateix que tenim.

Els partits d’esquerra diuen que no s’ha de créixer més, però com?, el PSOE fins i tot diu que ja decreixem (?). No és suficient ni serveix de massa eliminar fictícies potencials places d’allotjaments reglades i comprar les d’hotels obsolets a zones turístiques saturades que tant unes com les altres, en principi, només indiquen un canvi d’ús de potencials places no reglades que també saturen. Més i Podemos, sí són més contundents en aturar un futur creixement urbanístic, eliminar la promoció turística i no anar a caçar més turistes a nous mercats. Tots els altres partits, els de la dreta, manifesten clarament que no s’ha de decréixer ni minvar places reglades i són contraris a haver-hi moratòries; com més turistes millor; que s’ha de fer més promoció (allò que en realitat és propaganda); i cercar obrir nous mercats de demanda. Però tots estan d’acord en la sobresaturació que hem tengut aquesta darrera temporada i la que ens espera per a la present immediata.

Tota aquesta problemàtica, sense una solució política viable creïble, és un autèntic camp adobat de més efectes causa – conseqüència. És el gran teorema complex amb molts més factors i variables on, per ara, no hi arriben els partits competidors a governar. En general les úniques solucions se cerquen sobre les conseqüències, és a dir, incrementar, afegir, augmentar el que faci falta per corregir mancances per poder mantenir un creixement insostenible de més i més població global. Si hi ha massa trànsit afegir i ampliar més carreteres; si manquen taxis fer-ne més dotació; si els cotxes no poden accedir a les platges fer més grans aparcaments; si hi ha escassesa de personal obrer importar-ne i si l’alt lloguer d’habitatge n’és un problema els empresaris exigeixen solucionar-ho per als temporers que de fet una gran part passen a ser residents permanents; si el creixement massiu de població a l’estiu fa que encara empitjori més l’atenció sanitària dels residents s’ha d’incrementar el personal sanitari; si s’ha d’augmentar o importar més dotació de policia per vigilar les zones de turisme d’alcohol i sexe també significa més despesa de doblers públics; si hi ha perill de sequera es fan més potabilitzadores d’aigua salobrosa i si fa falta es du més aigua de l’Ebre; etc ... Tot això crea una espiral d’insostenibilitat i dependència contínues, a més d’augmentar necessitats innecessàries (que més bé són apetències) amb el dissortat i equivocat intent de voler solucionar conseqüències moltes d’elles cròniques.

És cert que cercar solucions per a corregir, evitar o minvar les causes de tot el seguit de conseqüències negatives ambientals (en sentit global i holístic) és molt més difícil ja que es tracta de fets consumats i alguns irreversibles i és cosa que no es pot fer de manera immediata, ni es poden aplicar mesures dràstiques a curt termini però sí es pot reconduir a llarg termini. Sí que hi ha possibilitat d’esmorteir causes, unes més prest i d’altres més tard. L’objectiu general ha de ser evitar més creixement poblacional amb mesures legals de desmotivació d’atracció (no em referesc o no deixar venir més gent, això legislativament no és possible).

El model turístic que tenim i que la majoria de partits vol seguir mantenint, quasi tothom reconeix que és insostenible i que minva de cada vegada més la qualitat de vida. Ja és urgent prendre mesures de reconducció. No hi ha dubte que el camí inicial és cap a la diversificació econòmica amb inclusió de de tots els factors ambientals. S’ha de contemplar, conceptualment, el turisme com a patrimoni públic i no únicament com a factor de producció d’interessos sectorials. És inconcebible que entre tots hàgim de subvencionar els empresaris de llurs activitats econòmiques, que hagin de tenir excepcions fiscals i que puguin engrandir els seus hotels.

¿Per què els partits polítics no mencionen ni contemplen els indicadors i factors limitadors a tot creixement insostenible, ni el llindar de capacitat de càrrega o d’acollida a la nostra comunitat? Aquesta hauria de ser la primera passa i més quan ens adonam que ja anam sobrepassats amb el perill de carregar-hi més. És un tema ampli i complex digne de poder-lo tractar més àmpliament.