L’Edatisme: una discriminació anacrònica

Aquesta és una de les respostes que va donar Rita Levi-Montalcini, neurocientifica i Premi Nobel el 1986, a una de les entrevistes que li feren a punt de complir els cent anys. Mantenir el cervell actiu, il·lusionat amb projectes i ajudar els altres -va fundar un sistema de beques perquè les nines africanes poguessin estudiar- són les seves premisses per a un bon procés d’envelliment. Sens dubte, Montalcini devia tenir clar que l’edatisme, és a dir, la discriminació de les persones a causa de l’edat, era producte d’unes falses creences i profunds prejudicis que ben poc tenien a veure amb la decrepitud que se’ls atribueix a les persones grans, com a destacada coneixedora de la gran plasticitat cerebral que tenim, el que vol dir que les neurones es reorganitzen per mantenir les mateixes funcions quan són estimulades.

Arribar a la vellesa és gaudir d’una experiència de vida, de major capacitat resolutiva davant les situacions que s’han d’afrontar, saber reflexionar manejant les diverses modalitats d’intel·ligència, que en definitiva ajuden a ampliar la visió de la complexitat dels esdeveniments, integrant racionalitat i sentiments. No és minvar les capacitats cognitives i emocionals, és desenvolupar més saviesa -considerada com una important virtut a l’antiguitat i com a característica de la vellesa comptà amb un elevat reconeixement social, fins a l’aparició de les societats modernes amb el desenvolupament industrial. Tal com deia Cicerón, en el llibre Catón de la vejez, «Las grandes empresas no se administran con las fuerzas, la agilidad o la velocidad del cuerpo, sino con la reflexión, el prestigio, el juicio; cualidades que en la vejez no sólo no se pierden sino que se acrecen todavía». L’escriptora Teresa Pàmies, amb més de vuitanta anys, va escriure L’aventura d’envellir, llibre que li permet mostrar, a través d’històries de vida, com la resiliència adquirida pot desembocar, a la jubilació, a emprendre nous camins de realització personal, emanant la pròpia essència creativa quan s’està lliure d’obligacions practicades només pel deure. Així, tant l’aprenentatge com l’aprofundiment del coneixement d’un mateix és una constant de la vida, tal com ens ho presenta Velma Wallis a Las dos ancianas, amb una història, basada en un fet real, sobre dues dones velles abandonades a les gèlides terres d’Alaska per a la seva comunitat i com varen sobreviure gràcies al seu valor i a les seves qualitats, desconegudes fins aquells moments per elles mateixes. La capacitat de crear espais d’intimitat, diàleg i comprensió amorosa i lúdica, superant les barreres de la solitud, la podem trobar a la novel·la de Kent Haruf, Nosotros en la noche, la trobada d’una dona i un home, iniciada per ella, que a poc a poc van intimant i creant un vincle afectiu tallat per a la incomprensió dels fills propis. Els prejudicis de la joventut i una mirada en poc recorregut és el que impedeix contemplar aquesta etapa de la vida en tota la seva complitut, obstaculitzant la llibertat interior de la gent gran per poder escollir com viure la connatural vellesa. «Vivir la edad mayor como un tiempo confortable, de respeto y dignidad» és el que proposa Anna Freixas en el llibre Yo, vieja, on amb aires de frescor i elegància ens proporciona tota una reflexió de com poden, principalment les dones, viure una vida millor, sense perdre el sentit de la seva vida, estimant el seu cos i practicant la cultura del ser.