En Pau és un ciutadà exemplar del segle XXI: consumeix el «mínim» per dur una vida «normal». Compra orgànic i de proximitat sempre que pot. El 70% de la roba que té és de segona mà. Dia rere dia intenta que els seus fills s’allunyin dels capritxos d’usar i llençar i no permet que se’ls regalin més de 4 coses en els seus aniversari. Fixeu-vos, un dia comú, en el contingut de la bossa de tela que sempre du penjada: de ben segur hi trobareu una botella reomplible, perquè abans prefereix no prendre res a consumir el maleït plàstic d’un sol ús.
Tampoc és que en Pau sigui un sociòpata inadaptat. Necessita la seva dosi de tardeig setmanal amb els col·legues al bar de moda, quedar embadalit davant Netflix un parell de vespres a la setmana i renovar el mòbil cada 4 o 5 anys.
Fins i tot es permet caure en les contradiccions diàries de l’actualitat: viu en un barri obrer gentrificat i, tot i que se li arronsa el nas cada vegada que sent xerrar del «turisme sostenible», ell també viatja per plaer. Però és que resulta que li agrada comprendre el món en què viu, ergo, viatjar, conèixer cultures, connectar amb els locals i gaudir de les vacances, un dret social que —recordem— es va assolir després d’anys i anys de demanda social.
Gran part del temps en Pau se sent coherent, honest i conscient. Valgui de prova que forma part de grups com «Mallorca Consciouss Community» a Facebook des d’abans que això de la connexió amb un mateix estigués de moda, tot i que darrerament se li estan indigestant les nombroses propostes «conscients» que estan brollant, com dinars vegans de l’hort en plena natura per 70 €, tot inclòs.
«Menys de 5 contradiccions és dogmatisme», que diu el periodista Hibai Arbide Aza. Ara bé, el coneixement real i l’aprofundiment real en la comprensió de les circumstàncies locals per a ell són essencials. Ho són per a uns quants de nosaltres.
Si una cosa meravellosa té el capitalisme és que troba fàcilment solució als problemes moderns. Alerta: ens ofegam en plàstic. Calma: hem inventat els bioplàstics. Una paraula que grinyola tot d’una a l’oïda de biòlegs i ambientòlegs hauria de ser objecte de suspicàcies des de la seva concepció. Així és: els tassons etiquetats com a biocompostables o biodegradables ho són només en condicions òptimes i de laboratori. A efectes pràctics, només són un residu més. Un residu amb una narrativa darrera molt perniciosa.
Malgrat el seu tossut esperit crític, en Pau manté la seva fe en l’ésser humà i pot caure fàcilment en la trampa de l’eina més eficient del capitalisme: el màrqueting, o la seva versió moderna: el neuromàrqueting. El màrqueting que juga amb les emocions.
En el seu adrenalínic dia a dia, el nostre ciutadà exemplar té poc temps per llegir atentament etiquetes, i la psicologia del color i dels mots funciona molt bé en el seu circuit neuronal: si veu un símbol salvador de tortugues, o fletxes en forma circular, o plantetes simpàtiques, i a més a més allò que toca i sent sembla clarament paper, no sospitarà mai que està caient de ple a les urpes del greenwashing.
Potser no us estam desvetllant res de nou si us diem que no és or tot el que «verdeja», i que heu de dubtar de tot allò que s’anuncia com a eco, conscient, verd o earth-friendly. Aquesta tendència de les empreses cerca invisibilitzar pràctiques que malmeten el medi ambient disfressant-les com a amigables i traspassar la responsabilitat de les pròpies corporacions a l’individu o, el que és més greu, rentar la imatge de la companyia mitjançant publicitat enganyosa.
I és que aquest desig d’immediatesa a què ens ha acostumat el món actual no ens ha preparat per tenir suspicàcies quan trobem solucions fàcils i assequibles. La necessitat de satisfacció permanent, la manca de pensament crític i la poca tolerància a la frustració són trets i tendències actuals que col·loquen el greenwashing en una posició molt avantatjosa. Si a Save the Med insistim tant en la HONESTEDAT és perquè per a nosaltres hauria de ser un principi bàsic de tota relació: amb un mateix, amb l’altri, amb la natura, amb la vida. No és exclusivament tasca del consumidor conèixer absolutament tots els detalls de la composició de cada producte que compra, i saber si aquesta és perjudicial o no per al medi ambient. És RESPONSABILITAT de les empreses, del productor, del marketer… informar-ne de manera certa, honesta i conscient.
En temps en què cada dia sorgeix un nou terme associat a l’ecologisme (preneu nota del darrer: ecoemoció), la major ironia és que l’ecopostureig normalment s’aplica en aquells productes i pràctiques que més clarament estan fent malbé el nostre entorn. Qui presum, fa fum, hem dit sempre... Però el que és maquiavèlic i pervers del màrqueting verd és que estigui dirigit a rentar consciències deliberadament. Què hi ha sota aquesta narrativa? Hem arribat al punt que tots hauríem de ser activistes pel medi ambient per una pura raó egoista de pervivència de la nostra espècie. Ho sabeu, que aquest planeta nostre, de ben segur que se’n sortirà sense nosaltres? Sabeu que és la vida dels vostres fills, dels vostres nets, la que està en joc?
Si bé la nostra extinció podria semblar impossible en l’estat mental actual, la tasca més important i significativa de la nostra generació és pensar més enllà de la caixa. Hi ha una petita esquerda d’esperança al final del túnel (per allà és per on el llum entra): la Unió Europea ja ha identificat el problema i, mitjançant la Green Claims Directive, vol assenyalar amb el dit aquestes «afirmacions ecològiques vagues i enganyoses», així com promoure la reparació dels nostres béns.
Per a en Pau i ànimes afins, tenim una solució (temporal) realment fàcil: davant qualsevol dubte, demana’t com ho feia la teva padrina. No hem d’inventar res nou: capbussem-nos en el saber popular i la intel·ligència col·lectiva heredada. Mai falla.
