Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Afers educatius

Quina ximpleria, això de la solidaritat! Què ens importa a nosaltres la solidaritat?, deia un alumne de 4t de l’ESO, entre quinze i setze anys, quan se li va demanar fer una lectura d’un text sobre la temàtica esmentada i respondre a continuació a unes preguntes. Probablement, no volia fer la tasca, i per això va deixar anar aquest exabrupte. Més enllà de l’ocurrència, és preocupant —sense que hi hàgim de fer sonar les alarmes— el menfotisme d’alguns, és a dir, els que viuen en una permanent actitud d’indiferència ingent envers els problemes dels altres, cap a tot allò que no és propi. Si cadascú porta l’aigua cap al seu molí, aleshores deixarà sec el del seu veí, com diu el refrany. Encara no som prou conscients que no vivim sols, que ens necessitem els uns als altres, malgrat que només sigui per raons purament egoistes, que és a través de moltes baules que construirem una cadena. Això és precisament l’educació, un munt de baules que unides formen una cadena que resisteix qualsevol embranzida. En aquest sentit, no seré jo qui negui els esforços que ha fet el conseller d’Educació, Martí March, com molt bé assenyalava l’article de l’editorial d’aquest diari aparegut el dinou de març, sota el títol «El valor de la paz educativa», accentuant les virtuts del conseller, la seva capacitat i les aptituds per a negociar un acord marc que garanteixi una educació, diguem-ne de qualitat i de «futur», però oblidant les seves ombres —segurament intencionadament—, que també s’haurien d’haver ressaltat per tal de ser més justos. No basta dir que arrosseguem l’herència del govern anterior, de retallades i danys acumulats, justificació habitual entre els polítics, talment un mantra que circula de generació en generació, perquè ja han passat vuit anys d’ençà que governen, en els quals també han comès no pocs errors i promeses no realitzades. Per això vull subratllar, com a primer afer, l’estretor de mires de la Conselleria, pel fet de no arreglar el problema del professorat d’FP exclòs durant la legislatura del nostre conseller, dient-los que resolguin el seu problema en els jutjats. No hi ha judici fins a juny de 2024. I com ja sabeu, la justícia va lenta i ens podem morir en el camí abans de tancar l’expedient. Mentrestant, què? Que aguantin com puguin. Que vagin a demanar almoina, que vagin gastant els seus estalvis, els que tinguin la sort de tenir-ne. La ciutadania hauria de saber els perquès d’aquesta exclusió, especialment quan d’altres autonomies d’arreu de l’estat els hi han donat una solució satisfactòria. No soc Sherlock Holmes, però en aquesta tossuderia persistent enarborada en la bandera del No —no en majúscula, ja que té més rellevància—, probablement s’hi amaguen interessos deslleials que han perjudicat aquest gremi específic i han beneficiat a altres. No tot és transparent a la Conselleria d’Educació. Una altra ombra ha estat la precipitació en l’aplicació de la nova llei educativa, modificada al llarg d’aquest curs acadèmic arran de les crítiques dels docents i de les federacions d’associacions de pares i mares, com també dels sindicats com fou, per exemple, l’avaluació per criteris. Endemés, l’educació corre el perill d’encaminar-se cap a un model d’empresa neoliberal, la del lliure mercat que subvenciona el monopoli de la privatització de les escoles. El valor es troba en la gestió col·laborativa del coneixement i l’estímul de la creativitat com a elements principals de la productivitat. Sembla que la rendibilitat implica crear sinergies amb els altres; consegüentment, es demanen determinades aptituds i competències per tal que es converteixin en un profitós capital humà per a les empreses, talment un nou aprenentatge que s’ha d’accentuar en les nostres escoles. Aparentment, hi ha prou evidències, segons manifesten els experts, que ens dirigim cap a una mercantilització de l’educació, proposta que consideren del tot deshonesta, malgrat les seves bones intencions. Així doncs, hem d’anar molt amb compte amb aquella educació que ens ve amb els millors vestits dialèctics, perquè pot estar imbuïda d’un argumentari circumscrit a uns principis dogmàtics, que no facin altra cosa que coartar les llibertats de càtedra. La resposta davant els greus problemes que envolten el nostre món, com el canvi climàtic, l’emigració, l’alimentació, la sanitat, l’educació i altres, no estarà en allò que diguem, sinó en el que fem a l’escola, així que podem dir que pels seus actes els coneixereu. Cal un pensament audaç que sàpiga recollir el testimoni de la diversitat del món: captar les relacions i les implicacions mútues, els fenòmens multidimensionals, les realitats solidàries i ensems conflictives. Presumiblement, la tasca del coneixement és la de contextualitzar, globalitzar multidisciplinàriament, perquè un pensament avesat a capir la complexitat de les vides, dels destins i de la relació persona-societat-espècie, es farà càrrec d’establir aleshores un diagnòstic de l’avenir per tal de definir les reformes necessàries per a transformar el món. No és suficient que a l’escola s’experimenti el món, cal que sigui capaç de desenvolupar la idea, el coneixement del món. Més enllà d’això, tampoc ha ajudat gaire que el text definitiu de la nova llei educativa sortís a principis de l’agost passat, en plenes vacances estiuenques que, tot sigui dit de pas, no ens va agafar per sorpresa. Per altra banda, hi ha el costum entre el nostre professorat, de cercar models de referència, extrets molts d’ells dels Estats Units o de Finlàndia, una realitat que no té res a veure amb la nostra, malgrat les similituds. Hem de fer una anàlisi profunda i extreure les nostres conclusions, i no fixar-nos en models que no encaixen amb la nostra realitat mediterrània. Els pedagogs nord-americans, per exemple, són realment grans mestres de la comunicació, saben vendre el seu producte molt bé, aconsegueixen reunir multituds; tanmateix, hi ha grans desigualtats entre una escola i l’altra, ponderen més els resultats i la competitivitat que no pas el procés d’aprenentatge. Són ells els que fomenten que la memòria ja no tingui cap rellevància en el procés formatiu, que és una expressió caduca del coneixement. En qualsevol cas, tot procés d’aprenentatge comporta una determinada càrrega cognitiva; per tant, si la capacitat de la memòria de treball és limitada, l’aprenentatge serà mínim; en canvi, si és molt alta, pot esdevenir excessiva i ensems incomprensible. Ara bé, segons diu Gregorio Luri, l’experiència de l’aprenentatge s’ha de dissenyar de manera que la càrrega cognitiva sigui la justa per tal d’enriquir el rendiment intel·lectual de l’alumnat. D’aquí que com més rica sigui la memòria a llarg termini de qui aprèn, menor serà la dificultat que presentaran els nous aprenentatges. Acabo recuperant unes paraules de Simone Weil que malgrat el temps transcorregut —més de vuitanta anys— mantenen tota la seva vigència: «L’educació, diu, consisteix a suscitar motius. Assenyalar allò que és avantatjós, allò que és obligatori, allò que està bé, incumbeix a l’ensenyament. L’educació s’ocupa dels motius per a l’execució efectiva. Car mai cap acció no és executada en absència de motius capaços de proporcionar-li la quantitat d’energia indispensable». Aquí queda dit.

Compartir el artículo

stats