Negre sobre blanc, Evelin Sullivan, va deixar clar al seu «assaig sobre la mentida» les condicions que havia de reunir una falsedat per a ser tolerable. Escrivia que podia tenir tolerància social i fins i tot l’aplaudiment amb determinades circumstàncies: l’enginy, el divertiment, ser obra d’un personatge simpàtic o que no fossin perjudicials. Sincerament, la fàbrica de mentides en la qual s’hi ha instal·lat el PP no compleix cap ni un d’aquests preceptes. Ho dic, vertaderament astorat, després de veure la darrera campanya publicitària que ha posat en marxa l’aspirant a fer-se amb les claus del Consolat de Mar. Les mal intencionades frases que la candidata conservadora ha autoritzat com a eslògan a les tanques publicitàries són insult a la ciutadania.
Ella i el seu equip assessor saben que les mentides no resolen problemes. Tot i així, han tirat de manual pensant que els mallorquins som beneits i caurem en el seu parany. Ni molt manco. La mentida d’un polític no és una mentida més, és una mica més greu. La seva actitud, les seves reiterades promeses i mentides han acabat minvant la credibilitat de la política. Ella, ho sap, però li és ben igual. Ella, i els seus socis preferents, fabriquen mentides a la carta basant-se en dades inventades i sense contrastar. És la clara demostració d’on són capaços d’arribar per fer-se amb el poder, l’única cosa que els interessa.
Ella, els seus assessors i el seus futuribles socis, saben que en la consciència popular sobrevola la creença que en la política hi caben les mentides. Sap que aquesta és una de les causes de la desafecció que es trasllada en abstencions en les urnes. Una abstenció que, per norma, acaba donant victòries electorals als partits de dretes. Idò no. No vull que les seves mentides, per mil vegades que siguin repetides, es transformin en una veritat.
Mentre esper el bus, a una marquesina, veig amb estupefacció un dels cartells de la campanya validada per l’aspirant. El cartell m’increpa i em demana si vull treure els okupes de ca meva. Ella deixa ben clar que hi posarà remei. No explica però, que les competències són estatals i no podrà fer absolutament res i el més important: que tot i els discursos alarmistes per primera vegada en set anys s’ha frenat l’okupació d’habitatges. De fet, segons dades del Ministeri de l’Interior, a les Illes Balears el descens d’okupacions és d’un 20 per cent. I tot, sense fer cap menció a que el problema són les dificultats per accedir a un habitatge digne i no les ocupacions.
En davallar del bus, no una, dues marquesines, m’han deixat clar que la dreta sucursalista tutelada per Feijóo des de Madrid, davallarà els imposts i ens oferirà millors serveis públics. Ni els cartells, ni molt manco la candidata expliquen com reduiran els ingressos i podran mantenir els serveis públics. Si sé que prometen abaixar impostos quan són a l’oposició però la darrera legislatura que van governar apujaren l’IRPF, l’IVA, el cànon de sanejament, l’impost de transmissions, el d’actes jurídics documentats, l’impost sobre hidrocarburs... i tot, mentre feien fora prop de 2.000 docents i sanitaris i volien tancar dos hospitals.
Si Sullivan tenia clar els límits de la política, el genuí Groucho Marx era igual de lúcid en assegurar que la política era l’art de cercar problemes, trobar-los i fer un diagnòstic fals aplicant les solucions equivocades. Aquesta és la seva premissa, no la nostra.
