S’atribueix a Groucho Marx aquella famosa dita, manta utilitzada que diu així «aquests són els meus principis. Si no els agrada, en tinc d’altres». Potser fa referència a canviar de camisa, segons quines circumstàncies es donin, o simplement és una estratègia per a no enfurrunyar-se o tan sols és senzillament pura ironia per a dir que no existeixen veritats absolutes. Tals principis podrien traduir-se per arguments, postulats, veritats, axiomes, conviccions, creences i així via. Certament, que cadascú de nosaltres té els seus, i tenim tot el dret a canviar-los. El que no podem fer és decantar-los segons siguin les necessitats, aquest m’agrada, aquest no; aquest m’exigeix molt, millor cercar-ne un que no em comprometi a quasi res, malgrat que la tendència és fer sempre el més fàcil i còmode. Cal una actitud ètica respecte a nosaltres mateixos. I ara que l’aviram polític està força remogut, ja que hi ha a la vista unes eleccions, hem pogut veure i escoltar com els d’aquest sector específic s’han passat de rosca, el que vulgarment es diu «han pixat fora del test», a causa de la seva matussera xerrameca i manca de decència, oblidant-se que són persones públiques i que la prudència és una virtut de la qual sovint manquen; tanmateix, mirant el que realment tenim, això no ha agafat a ningú per sorpresa. És curiós que quan s’apropa el dia de la dona, cada 8 de març, tothom es posa nerviós i pren posició per a posar-se al davant dels avenços i del progrés, davant de la pancarta de l’actualitat i així insistir en la paritat, en què ells o elles o qualsevol altre, han estat els primers a posar-lo damunt la taula i que han fet més que ningú per a visibilitzar els drets de les dones davant d’una societat masclista. Hem convertit el dia de la dona en un dogma que comença a fumejar. Certament, tot molt lloable, no tenim cap mena de dubte. Tantes voltes, tanta insistència en el mateix, no pot crear l’efecte contrari? És una pregunta que hom es fa sovint, especialment observant els i les adolescents i la seva relació entre ells. Em fixo molt en el que diuen, en com es tracten, amb el llenguatge que usen a través dels diversos mitjans que ofereixen les xarxes socials, amb les lletres de les cançons que escolten, moltes d’elles no recomanables, on «cuixes i malucs rimen amb mamelles i culs», un llenguatge cada vegada més pobre respecte a la seva qualitat formal i naturalment de contingut. No hem de pensar que per fer servir un llenguatge inclusiu, ja serem igualitaris, es dignificarà millor a la dona; pot ser una simple façana, mentre que en el més íntim de nosaltres, som excloents. El mateix va passar quan es va implementar l’assignatura Educació per a la ciutadania, tothom es pensava —almenys el govern que la va impulsar— que solucionaria tots els problemes socials existents, tals com l’incivisme, masclisme, violència i el feixisme naixent i, oh!, desgràcia, res de res. Com volien incidir en la societat amb dues hores setmanals? L’educació comença a casa, els valors es donen en la família, però van més enllà d’imitar uns models definits; l’escola, l’institut, tan sols complementa i intensifica el que hom aprèn a casa. Òbviament, s’han fet passos de gegant en la nostra societat, és notori la millora, evidentment, però atenció amb extralimitar-se, molta cautela a l’efecte bumerang, perquè això és el que pot passar. La referència a educar en valors —cal anar més enllà del llenguatge publicitari de les escoles— pren aquí la seva força. Ara bé, quan es parla de valors, el seu context sembla que faci referència més als joves que no pas als adults, quan en realitat afecta a tothom per igual. Es parla de l’absència de valors en els més joves, i això es converteix en la recurrent musiqueta pedagògica dels que no tenen res a dir. Els valors són el resultat d’una suma equilibrada d’experiència, reflexió (consciència) i proposta pràctica (coherència). Lluny de nosaltres les missives publicitàries de moltes escoles que tenen la necessitat de redactar uns prospectes per així esdevenir competitius per tal d’aconseguir i, sobretot, impressionar a la clientela i així decantar la balança del mercat cap a ells. «Si t’apuntes a aquesta escola, obtindràs aquests valors», aquests i, per tant, no altres. Qui fa que uns valors siguin millor que altres? El bon empresari sempre farà visible els valors de l’empresa, farà atractiu el producte que realment vol vendre. Es diu que el millor logotip per a qualsevol escala de valors que veritablement sigui el que d’ella s’espera és un, «etcètera», ja que després d’enumerar-ne uns quants, sempre acabem amb un, etc., per tal d’abreujar o potser usat com a recurs per a concloure el llistat. Però, què s’entén per valor? Començaré pel principi, el que defineix a l’ésser humà com a «animal ètic», és el que té unes normes o regles que serveixen com a guia per a definir la seva conducta, esforçant-se per obrar el bé i construir la seva pròpia vida. És com tenir una brúixola per orientar-se en el confús i sacsejat món, intentant esbossar un planeta més habitable a través de l’esforç intel·ligent al servei de l’equilibri personal i social que ens allibera de l’arbitrarietat. Ergo, es tracta de conviure amb uns referents que són realment significatius tant en l’àmbit personal com en el social, ja que com diuen els experts la qualitat moral d’una cultura és mesura per la seva relació amb l’altre i la societat, en la política, en l’empresa, en els mitjans de comunicació, en els bancs, en els hospitals, mentre condueixo, mentre estic viatjant, en les escoles, instituts i universitat; en suma, en el conjunt de la nostra vida. Amb tot, els valors de cada època s’han de posar en crisi per avançar; és a dir, s’han d’adequar al temps en el qual vivim, atès que són objecte de transmissió cap al futur que es desitja. Si la raó és la base de la moral, per saber el que està bé o malament, el que cal fer és utilitzar la intel·ligència. L’ètica és una qüestió racional, fortament vinculada al coneixement, però que té a veure amb les accions pràctiques i que poden afectar els altres. Quines condicions haurien de complir-se perquè les normes que regeixen la nostra societat fossin justes? Alguns diuen que les normes no són justes quan estan dissenyades per a beneficiar un grup concret en perjudici de la resta, sinó quan les persones són tractades amb imparcialitat. Amb això, estem dient que les normes no han d’establir diferències injustes basades en característiques personals, com ara el color de la pell, el sexe, la intel·ligència o la riquesa que posseeixen. No obstant això, les coses no són tan simples, ja que hi ha un munt de valors i això implica necessàriament conflicte, car hi ha uns valors que es defineixen en contra d’uns altres, que moltes vegades són antagònics; és a dir, són irreconciliables racionalment. Quins valors són fonamentals i quins secundaris? Si la neutralitat és gairebé impossible, quins valors ens comprometen a tots, per què ni tots els valors ens afecten de la mateixa manera, ni tots tenen la mateixa rellevància? Algunes persones sostenen que tan sols hi ha un sol codi moral que s’até a un únic valor compartit per tots els individus, mentre que altres manifesten un conjunt extens de valors, on cada ésser humà traça el seu projecte de vida, sense pensar en valors comuns. Potser el drama de la nostra societat, com deia el periodista Eduardo Galeano, és que «som una civilització de soledats que es troben i ensopeguen contínuament sense reconèixer-nos. Aquest és el nostre drama, un món organitzat per desvincular, on l’altre és sempre una amenaça i mai una promesa». Tal vegada soc un il·lús.
