Les matemàtiques són essencials per al desenvolupament intel·lectual que ens procura seguretat en els procediments i en les decisions i t’ajuden a desenvolupar la intuïció i la lògica en la recerca de respostes a les qüestions pendents en tots els camps de la Ciència. Per això, en celebrar el dia de les matemàtiques, confessaré que em mou una mica la nostàlgia d’una Ciència de la que hagués pogut aprendre molt més.
Després de superar (amb prou feines) un primer curs que era el comú de varies carreres de Ciències, el «selectiu», vaig tenir la oportunitat de endinsar-me en el mon de les Matemàtiques fa temps; com diu Serrat, de quasi tot fa una mica més de 50 anys. Estàvem a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, la “Central”. El ‘selectiu’ era eliminatori per a la majoria, no podies passar a segon de cap carrera si te quedava una assignatura pendent. Lamentablement, sigui dit de passada, aquest tipus de selecció en un primer curs universitari, ha deixat d’existir. Possiblement, el trauma de superar-lo me va centrar, però no del tot, perquè sabia que m’atreien les matemàtiques però no ho tenia prou clar quant me vaig posar a la cua de la Facultat per matricular-me. Era conscient de que aquella cua era la mateixa per a varies carreres i seguia dubtant. En arribar-me el torn, me vaig apuntar a dues.
Una d’elles em va conduir a aquella branca de la Biologia, llavors anomenada Fonamental, la que amb el temps s’ha convertit en l’actual Grau de Bioquímica, una carrera molt demandada i amb molta projecció que es pot cursar molt bé a la nostra universitat i, sigui dit també de passada, me va fer molta il·lusió poder contribuir a la seva creació en uns temps molt convulsos a la UIB, quant la Universitat tenia una presència social real i creixent que topava amb moltes resistències.
L’altra carrera en la què vaig matricular-me era la llicenciatura en Matemàtiques. Possiblement, era la ciència que me cridava més l’atenció, influït per dues assignatures (Àlgebra i Càlcul, sobretot la Topologia) de les cinc (amb la Física, Química i Biologia) que conformaven el tipus de selectiu que vaig cursar. Al cap de gairebé mig any, ja tenia més clar que no podria fer bé ambdues carreres i vaig abandonar la de matemàtiques, la més exigent. Vist des de la distància, vaig optar per la carrera que, aparentment, tenia els dos components que desitjava, seguretat i novetat. Amb només cinc assignatures més et podies treure la carrera de Farmàcia (una professió clàssica, ben assentada) i, alhora, tenia el component d’incertesa, la novetat, les incògnites que ja aleshores irradiava la Biologia, i que li conferien la consideració de ‘ciència del futur’. Sobretot, sentíem parlar d’alguns professors de Genètica, Bioquímica, Química orgànica, Fisiologia, i, més endavant, Biofísica, Microbiologia, Enginyeria Bioquímica, les macromolècules (ADN, proteïnes), etc., sobre les que a Barcelona es feia investigació a nivell internacional, en comparació amb altres disciplines, menys radiants. I sí, ja fa temps que la Biologia es va convertir en el present. Fins i tot ara, amb l’ampla descendència que ha generat, confirmant tot aquell potencial: Bioquímica, Biotecnologia, Biomedicina, Ciències del Mar, etc., les carreres amb els nous reptes que ara destaquen. Però en totes elles vull fer notar que segueixen mancant les matemàtiques, més necessàries que mai, amb la revolució dels immensos núvols de bilions de dades (incloent les òmiques de la Bioquímica i la Biomedicina) i la Intel·ligència Artificial (IA). Benvingut sigui l’Institut d’IA de la UIB.
Bons professors i bons referents són els dos fonaments que generen preferències o vocacions. No puc oblidar com ens mostraven les matemàtiques aquells professors, en aquelles enormes pissarres on es reproduïa la demostració del teorema de torn, amb aquell guix blanc, omplint la pissarra des de l’extrem superior esquerre fins l’angle inferior-dret, amb lletra petita. Hi havia de cabre tot per tal d’arribar al quod erat demonstrandum (‘el que es volia demostrar’). Es feia difícil apreciar la bellesa de les matemàtiques, quant la bellesa està en el mateix procés analític, en el raonament que, pas a pas, te permet arribar a la conclusió, amb tota la certesa humanament possible. Als bioquímics les matemàtiques ens confirmen la evidencia experimental, ens ajuden a estructuren els raonaments i a plantejar les seguents preguntes. Hem notat a faltar les matemàtiques en molts moments, més enllà de que siguin una eina clau per observar el món de forma crítica; i que no t’enredin, tan fàcilment.
Des d’aquest desconeixement em pregunto si els mètodes tradicionals amb què s’ensenyen les matemàtiques (incloent l’etapa infantil) estan en consonància o no amb la nostra estructura neuronal, la que determina la capacitat mental d’aprendre i retenir els conceptes. Hi ha masses barreres entre la pedagogia i les matemàtiques, i entre les lletres i les ciències. Per què es repeteix tant la explicació de que un és de lletres per justificar no haver de saber de números? Perquè admetem tan alegrement errors conceptuals bàsics en matemàtiques, com l’embolic habitual entre percentatges i punts percentuals i, en canvi, podem ser molt cruels amb els errors lingüístics. Tot plegat, si coneixem la importància de les matemàtiques al món, en tots els aspectes de la nostra vida, està clar que hauria de ser una matèria obligatòria, esencial en tots els estudis, siguin els anomenats de lletres, ciències, artístics i tècnics o els de formació permanent. Feliç 14 de mars, dia mundial de les matemàtiques.
