El portaveu perpetu i ara president del Sindicat Metge de Balears, Miguel Lázaro, es planta davant la periodista de Tele 5, Ana Rosa Quintana. El rètol que acompanya l’entrevista és tota una declaració d’intencions: «Sanitarios obligados a hablar catalán». Es refereix als metges, infermers i auxiliars que treballen aquí. Evident.
El psiquiatre compleix el guió. Evident, també. «El requisit de català –diu– és excloent i dissuasiu». Segueix: «Dificultarà la contractació de professionals a les illes, afegint aquest problema a altres com l’alt nivell de vida de la comunitat i els alts preus del lloguer». I remata: «Sobretot en un context sanitari en què manquen 800 metges d’Atenció Primària i hospitalària». La seva conclusió? «Es polititza la sanitat». Quan governa l’esquerra, mai està content. Ni tan sols després de signar un acord pel qual les guàrdies d’aquí es converteixen en les millor pagades de l’Estat.
Seguint el raonament del doctor, a Madrid falten metges i es podria dir, per tant, que l’entrebanc és el castellà. Però no. La realitat és que no hi ha sanitaris suficients i que molts d’ells, formats amb doblers públics, han de marxar a l’estranger perquè allà tenen millors salaris i contractes més estables.
Com que, segons el sindicalista, el problema és el català, pos en pràctica les regles del periodisme d’investigació. Involuntàriament, cal afegir. Un dilluns vaig a un centre de salut del Raiguer. La metgessa té accent sud-americà. El dimecres, a Son Llàtzer, m’atenen un metge més mallorquí que la sobrassada i dues infermeres i un cirurgià castellanoparlants,
Dos dies després, tornada a l’hospital. Varietat lingüística a les passes prèvies fins que una cirurgiana amb seculars llinatges illencs i una de parla castellana decideixen practicar una petita intervenció quirúrgica. Reanimació i dos dies a una habitació on, excepte el gallec i l’eusquera, es parlen les demés llengües oficials de l’Estat. La setmana següent, cures i consultes a tres centres sanitaris distints on s’escolten accents barcelonins, valencians, mallorquins, andalusos, castellans profunds, aragonesos… Es veu que cap d’ells ha tingut els problemes d’acreditació lingüística que detecta el loquaç president dels metges de Balears.
En aquesta qüestió, qui acusa el Govern de polititzar la sanitat, és qui realment ho fa. Lázaro mai tendrà la dignitat de Bartomeu Reus, conseller d’obres públiques amb el PP a mitjans dels anys noranta. Entrevistat per Encarna Sánchez –Encarna de noche–, reconegué que la fallida del primer viatge per dur aigua de l’Ebre a Mallorca era responsabilitat del Govern balear i no del central. La polèmica locutora, en guerra contra el darrer Govern de Felipe González, tallà la conversa immediatament. La sinceritat no servia per lliurar aquella batalla. El Sindicat Metge també fa política i la veritat no està ben valorada en la disputa. Quintana, crítica permanent amb Sánchez, hauria posat punt final a la conversa si el sindicalista s’ajustàs a la realitat.
Lluís Apesteguia, de Més, aixeca la veu cada cop que es rebaixen els requisits lingüístics als sanitaris per exercir a les illes. És just que reclami. Es tracta d’una qüestió legal i de supervivència cultural aspirar a que tots els residents a la comunitat coneguin i utilitzin les dues llengües oficials.
Després de les paraules, els fets. Francina Armengol aplica una política sanitària dominada pel realisme. Primer vol els metges i els altres professionals sanitaris. Per això les ha pujat les compensacions econòmiques. Més protesta com cal degut a la seva posició a l’espectre polític i el PSOE fa i desfà. Per això no hi ha conflicte a la sanitat pública illenca. Excepte el que vol crear el doctor Lázaro quan obre la boca i exerceix de polític a Tele 5.
