Si la nostra mirada abraça les reivindicacions que s’han duit a terme entorn de la situació de les dones al llarg d’aquests dos segles passats, es pot veure que els resultats han estat fecunds i han proporcionat una considerable transformació en la seva posició social i cultural, però el dret a la interrupció voluntària a l’embaràs és un dels més vulnerables per la seva exposició a canvis i/o eliminació a causa d’una ideologia o concepció del món per part dels qui representen l’autoritat, però també perquè és primordial per a la vida: escollir la possibilitat de ser mare o no.

Darrere aquest dret, aconseguit al nostre país el 1985, hi ha una història de dones feministes que a meitat del segle XIX comencen a demanar la «maternitat voluntària», cosa que implicava tenir control sobre la natalitat. A l’assag El matrimonio, escrit per Sarah Grimke durant la dècade del 1850, defensava «el derecho de las mujeres a decidir cuándo convertirse en madres, con qué frecuencia y bajo qué circunstancias», sent molt conscient de com la dona patia la negació de poder decidir sobre la seva maternitat. Altres dones, com la feminista i teòsofa Annie Besant, continuarien obrint camí organitzant les primeres campanyes, a Londres, a favor del control de la natalitat, malgrat l’animadversió social que havien de patir o fins i tot detencions com va ser el cas de Margaret Singer, que va iniciar i organitzar el moviment a favor del control de natalitat -terme que ella mateixa va crear- als Estats Units. La pràctica quotidiana com a infermera la va posar amb contacte directe amb dones que tenien gran desconeixement del seu cos o d’algun mètodo efectiu per evitar la concepció o bé que recorrien a l’avortament clandestí en condicions insalubres. D’aquí que va sorgir el moviment de dones -que es va desenvolupar de 1910 al 1945- reivindicant el dret a la informació i educació sobre la sexualitat, la salut, a una legislació a favor de l’avortament i l’obertura de clíniques amb personal mèdic especialitzat i que vetllessin per evitar embarassos no desitjats, per tal de no posar en perill la salut de les dones, ja que en aquella època parien en condicions miserables. Tal com diu Teresa Ortiz, aquestes feministes no defensaven l’avortament, sinó l’anticoncepció per evitar o disminuir el nombre d’avortaments, la malaltia i la mort del col·lectiu femení.

Tota aquesta acció i discurs, dirigit únicament a les dones casades, va promoure la investigació dels mètodes anticonceptius i la fundació del primer centre de planificació familiar el 1916 als Estats Units. A Amsterdam va ser la metgessa Aletta Jacobs que va crear la primera consulta clínica sobre l’assessorament dels anticonceptius i Marie Stopes ho farà a Londres. Però no serà fins als anys setanta, amb un moviment feminista organitzat i a favor del control de la natalitat per a tothom, que s’obrirà la informació sobre els mètodes anticonceptius, s’aniran extenent i finalment es legalitzarà l’avortament en alguns països, ja que avui dia encara no s’ha universalitzat.

Demanar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs significa tenir la possibilitat d’elecció, d’escollir amb consciència, fet que proporciona el fonament per elevar l’acte del naixement a un acte de creació, de transformació i deixar de ser contemplat com a simple reproducció. Si el naixement no obté cap altra significació que l’estrictament biològica la dona continuarà immersa en l’estat de naturalesa en què l’ha situada la cultura patriarcal, d’aquí que Victoria Sau manifesti que la maternitat no existeix perquè «si no ha superado el estado de naturaleza su conducta no es social ni ética, no tiene intención ni una dirección social que le dé sentido». Per això s’ha de transcendir la maternitat a un acte cultural, perquè no només és biologia, sinó que implica poder escollir si vull ser mare o no, tenir la maduresa necessària que donarà lloc a la preparació psicològica per poder acollir amb amor i responsabilitat la benvinguda del nounat, la que és capaç d’alliberar-se de qualsevol tipus d’opressió, ja que aquesta sempre és una reducció del psiquisme. D’altra part, és el dret a exercir la maternitat com un projecte humà, valorat i elevat a cultura, amb una major participació de les dones amb la gestió del món, vetllant perquè cada criatura en néixer es trobi amb un bressol d’amor i confiança, lluny del patiment i la inseguretat. En aquest sentit podem recordar les paraules de Virginia Held: «...reconocer que el nacimiento debería estar en el núcleo de nuestros conceptos de la vida, y celebrar la maravilla de poder hacer que un niño/a lleve una buena vida humana, no implica en absoluto que las mujeres deben estar confinadas a la crianza ni animadas a aceptar el liderazgo de los hombres en ningún dominio. Lo que implica más plausiblemente es que el mundo debería organizarse para ser hospitalario a los niños/as y conductivo al florecimiento de todas las personas, y que el liderazgo de los hombres, habiendo fracasado en aportar esta condición, debería ser sustituido o suplementado, por quienes, con diferentes perspectivas, métodos y habilidades, podrían hacerlo mejor». En societats que celebren la Vida, seria necessari una llei d’interrupció de l’embaràs?

La dona és font de vida, però aquesta ha estat segrestada pel col·lectiu de persones amb més Poder, ja que són aquestes les que controlen la demografia, imposant els instruments més adients en cada moment, o una determinada ideologia per augmentar la població, per eliminar-la o bé esterilitzar-la, tal com va passar amb les idees eugenistes on es varen esterilitzar a milers de dones i homes que per la seva pobresa, alguna discapacitat o per la seva raça no eren aptes per a donar vida. Com deia Kate Millet: «lo personal es político».

La maternitat és un dels fets més creatius i transformadors de l’existència humana. Implica la cura, l’educació i la construcció de persones singulars, úniques; d’aquí la transcendència de la maternitat. Virginia Hedd indicava que: «donar el control del naixement a la dona és proporcionar un canvi de perspectiva, és explorar la vida des del punt de vista de les que estan en posició de crear-la o no». És donar-li el poder que transforma, no el poder sobre els altres, que és el que representa la societat patriarcal. Hi és aquesta mare? El dia que pugui emergir podrem reconèixer el principi diví d’amor de la maternitat.