El proppassat 31 de gener d’enguany, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, va dictar una sentència per respondre a una sèrie de preguntes (qüestions prejudicials, segons la denominació tècnica) formulades pel Tribunal Suprem espanyol. Els dubtes plantejats pel magistrat Pablo Llarena, maldestre instructor de la causa en contra dels líders independentistes catalans, es referien a la procedència que un tribunal estranger —en el cas concret, es tractava d’un tribunal belga— denegués a Espanya el lliurament de Lluís Puig, exconseller de Cultura de la Generalitat. Aquest examen de la correcció o la incorrecció de la decisió belga s’havia de practicar a partir de la Decisió Marc, de 13 de juny de 2002, del Consell de la Unió Europea, sobre l’ordre de detenció i els procediments d’entrega entre els Estats membres.
Si ho recordem bé, el Tribunal Suprem espanyol, al marge de la condemna ja pronunciada en la lamentable, per una diversitat de conceptes, sentència del 14 d’octubre de 2019 dictada per condemnar els independentistes que no s’havien exiliat, manté la causa oberta en contra dels exiliats, a saber, el president Carles Puigdemont i els consellers Antoni Comín, Clara Ponsatí i el mateix Lluís Puig. Per tant, les preguntes i les respostes subsegüents afectaven i afecten de manera directa i personal Lluís Puig. Però, igualment, sens dubte, repercutiran en la resta, no debades el TJUE ha traçat també el futur camí de ventura o desventura per a tothom, condemnats i exiliats. Això en tant que els exiliats es troben en una situació processal semblant a la de Lluís Puig; la diferència rau en el fet que els altres tres exiliats són eurodiputats, i els tribunals, per procedir en contra seva, necessiten obtenir prèviament l’autorització del Parlament Europeu. I pel que fa als ja condemnats, la vulneració dels seus drets fonamentals també podrà ser objecte de revisió per més que, sota condició, hagin estat indultats de les penes privatives de llibertat.
Així doncs, analitzar i tractar de treure l’entrellat de la sentència del TJUE és una tasca útil i necessària a parts iguals. D’entrada, valgui a dir que s’agraeix i molt que els tribunals europeus construeixin les sentències amb paràgrafs d’una extensió racional i numerats correlativament des del principi al final, la qual cosa fa que les idees que transmeten estiguin estructuralment ordenades, siguin digeribles i es puguin referenciar. [El contrast inassumible el proporcionen les sentències dels tribunals espanyols, obstinats, des de la nit del temps, a fer-se inintel·ligibles a força de paràgrafs inacabables, sense numerar, amb una successió gairebé infinita de frases subordinades entre les quals constitueix una tasca ímproba trobar la frase principal.] Tanmateix, per tractar de dir-ho tot, la sentència del TJUE que comenten (de la qual va ser ponent el danès Sr. Bay Larsen, vicepresident del Tribunal) està farcida d’afirmacions que a continuació es neguen, d’ambigüitats i d’indefinicions que deixen en el lector la sensació que el dilema o una part del dilema encara està pendent de resoldre. Ho està.
La sentència, ben cert, no resol el conflicte, però proporciona les pautes per resoldre’l. A partir d’ara el Tribunal Suprem haurà de mesurar amb molta cura les properes passes, perquè, de la lectura pausada de la sentència, res no el convida a pensar que la raó s’hagi decantat a favor seu. Ans al contrari, pot considerar-se assenyalat i ben assenyalat per determinats passatges que patentitzen la vulneració d’alguns dels drets fonamentals recollits en el Conveni Europeu dels Drets Humans (aprovat pel Consell d’Europa el 4 de novembre de 1950), com el dret al jutge predeterminat i a un judici just. Vegem, així doncs, una síntesi de les principals conclusions que es poden extreure:
1. El dret de la Unió Europea permet rebutjar una ordre de lliurament d’una persona quan hi hagi raons objectives que permetin suposar que la detenció ordenada està sustentada en motius de persecució ideològica, religiosa, ètnica, de pertinença a un grup nacional... (epígraf 3 de la sentència). Per tant, l’automatisme en l’entrega, que tant es va afirmar i reafirmar des de l’integrisme espanyol, és, senzillament, el producte d’un pensament presidit per la incúria, o pel predomini dels desitjos sobre la realitat. Que cadascú triï.
2. Dit això, per regla general i amb fonament en el principi de confiança, els Estats han d’accedir a les ordres d’entrega cursada per un altre Estat de la Unió i les excepcions a aquesta regla han de ser interpretades de manera restrictiva (67, 68 i d’altres). El principi de confiança entre els Estats —que és una transposició del mateix principi vigent en les relacions privades entre els ciutadans— els obliga a considerar que la resta dels Estats membres de la Unió respecten els drets fonamentals (93, 94 i d’altres).
3. El matís transcendent. No obstant la regla general anterior, si hi ha un risc de vulneració de drets fonamentals, l’Estat que ha d’executar l’ordre de detenció es pot abstenir de fer-ho (72 i d’altres). De manera que el dret fonamental a un judici just pertany garantir-lo a cada Estat membre i, si estigués en perill, l’Estat que rep l’ordre de detenció es podria negar a executar-la (96). Més encara, aquesta raó, el risc de vulneració de drets fonamentals va ser el que va emparar la decisió dels tribunals belgues a l’hora de negar l’extradició del conseller Lluís Puig (77). Per tant, si bé és cert que l’Estat reclamat no pot denegar l’execució d’una ordre de detenció fonamentada en el seu dret intern, sí que ho pot fer si el seu dret preveu la possibilitat de denegar l’extradició en presència d’una eventual vulneració d’un dret fonamental consagrat en l’ordenament de la Unió Europea (79).
4. Una de les afirmacions més transcendents que conté la sentència és la relativa al fet que no es pot considerar que sigui respectat el dret fonamental a ser jutjat per un tribunal preestablert en un judici just quan el tribunal —en el nostre cas, el Tribunal Suprem— resolgui en primera i única instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi la competència per fer-ho sobre la totalitat dels encausats (100 i 101). Recorden que, en la causa en contra dels independentistes, el Tribunal Suprem espanyol ha actuat com a única instància —en contra de la sentència dictada no hi havia cap possibilitat de recurs jurisdiccional— i, a més a més, com a instructor. Altrament, la seva pròpia competència era del tot forçada, purament artificiosa, fonamentada en un acte d’autoritat i no en cap llei que la preveiés.
5. Però el TJUE encara ens depara una elaboració del tot innovadora que, cal pensar, condicionarà favorablement el futur judicial dels encauats. En efecte, explica la sentència que l’Estat reclamat per formalitzar l’ordre de detenció no tan sols ha d’examinar si hi ha un risc real de vulneració, per part de l’Estat reclamant, del dret fonamental a un procés just, derivada, la vulneració, d’unes deficiències sistèmiques o generalitzades. No és tan sols això, sinó que l’Estat pot examinar (ha d’examinar) si aquestes deficiències afecten, textualment, «Un grup objectivament identificable de persones al qual pertany l’interessat» (102, 103, 111, 119 i d’altres). La idea del grup objectiu de persones ens remet a una multiplicitat de supòsits, entre els quals s’inclouen, ho anticipem, els grups nacionals. Vet aquí, doncs, un dels grans èxits de les defenses dels independentistes: aconseguir la introducció en el debat de les deficiències del sistema que afectin un grup identificable, sense que s’exigeixi que les deficiències siguin sistèmiques. En particular —atenció!— aquest examen de les deficiències s’ha de practicar quan un mateix òrgan jurisdiccional emet l’ordre de detenció i, alhora, és l’encarregat d’enjudiciar (105).
6. En definitiva, un Estat membre de la Unió només podrà denegar una ordre de lliurament arribada d’un altre Estat quan: en primer lloc, es reveli l’existència d’un grup objectivament identificable de persones, del qual faci part el reclamat, que es vegin privades d’un instrument jurídic efectiu que permeti controlar la competència del tribunal que els ha d’enjudiciar. I, en segon lloc, quan el tribunal de l’Estat destinatari de la petició de lliurament constati que el tribunal que l’ha demanat està mancat manifestament de la competència per fer-ho (119).
7. La sentència parla del dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària (de l’ONU), que considerà, el 29 de maig de 2019, que les detencions de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras no estaven justificades, i, per això, reclamava que fossin posats en llibertat d’immediat. Doncs bé, aquest dictamen, que fou menystingut, amb tota casta de desqualificacions, per part de les instàncies oficials espanyoles, la sentència del TJUE l’esmenta com un dels documents susceptibles de fonamentar la concurrència de deficiències del sistema judicial a l’hora del tractament del grup objectivament identificable de persones (de 121 a 126).
8. Finalment, el Tribunal Suprem interroga el TJUE sobre la viabilitat de cursar unes ordres d’execució successives quan la primera ha estat denegada. La sentència sosté, en síntesi, que, com a regla general, és possible fer-ho, sempre que hi hagi fets nous, la petició sigui proporcionada i es garanteixin els drets fonamentals.
Corol·lari. A partir de les afirmacions que conté la sentència comentada del TJUE, la cloenda de la causa general en contra de l’independentisme català sembla més a prop de consumar-se en termes d’avalar l’efectivitat material dels drets humans i el respecte a les minories nacionals. Si fa no fa, una passa més vers la llibertat.
