L a responsabilitat de gestió del turisme és complexa i delicada per mantenir sempre la seva sostenibilitat, que si no se’n té cura continuada els fets consumats van per davant les mesures correctores de situacions irreversibles i de cada vegada més insostenibles, fins arribar a situacions com l’actual amb gestió turística sense nord i a límits de sobresaturació. Seria llarguíssim exposar ara tot un procés de gestió amb criteri turístic, però vegem-ne alguns factors i elements importants:
· Planificar correctament la territorialització de l’oferta turística. En el nostre cas es tracta d’espais turístics saturats, no d’un turisme emergent, on s’ha de fer inventari de les debilitats i amenaces dels límits de saturació. Fa quaranta anys que parlam de reinventar, revitalitzar i rejovenir el turisme cap a un nou model. S’han d’inventariar també les fortaleses i oportunitats en criteri de millora ambiental.
· Abans d’implementar el resultat de planificació s’ha de verificar la seva viabilitat i tenir previstes mesures correctores per a possibles desviacions des de curt a llarg termini.
· Tenir molt en compte els factors o indicadors que limitin els creixement de l’oferta i nous productes i sobretot establir de manera concreta quina és la capacitat de càrrega o d’acollida, això és fonamental en tota planificació.
· Evitar els impactes negatius ambientals, ecològics, socials ... Protegir el paisatge, de cada vegada més degradat. Fa molta tristor veure el món rural ple d’ametllers i figueres mortes i pensar que fa anys foren un important atractiu turístic i ara el camp sembla un cementiri d’arbres mots. Potser és més prioritari subvencionar el paisatge més que els hotelers.
· El turisme ha de ser creador de sinergies sectorials i no un competidor fins a l’eliminació que fa sigui un monocultiu. És ambientalment necessari, per a un desenvolupament sostenible, el manteniment dels sectors de manera ponderada.
· S’ha d’evitar la repercussió de les externalitats negatives sobre els ciutadans, és a dir, els creadors dels productes del consum de turisme han d’internalitzar els seus costs en lloc de ser subvencionats per l’Administració amb doblers públics.
· S’han de regular les noves modalitats de l’oferta que minven qualitat al turisme abans de ser fet consumat generalitzat (el tot inclòs n’és un exemple). El que anomenen oferta complementària no ha estat mai regulada.
· Etc., etc, etc, ...
El resultat de la situació actual del turisme no és conseqüència total de la mala gestió de les darreres dues legislatures. És un mal crònic de la gestió de totes les anteriors que han arrossegat seqüeles sense corregir i que han anat fent més grossa la roda d’insostenibilitat.
De les deu legislatures democràtiques que duim, l’únic conseller de turisme amb cert criteri de gestió turística, en opinió meva, va ser en Jaume Cladera ( paradoxalment durant la presidència de Gabriel Cañellas). Va crear l’Escola de Turisme i Hoteleria per qualificar i professionalitzar personal de mà d’obra (que ara n’hi ha tanta mancança). Va idear parcialment coses molt interessants en la territorialització de l’oferta turística (la proliferació de camps de golf una de les desencertades però). Els seus coneguts decrets Cladera eren una bona idea, així com el POOT (pla d’ordenació de l’oferta turística) encara que minso, incomplet i amb certes mancances. Però fou traït pel propi partit del Govern, sobretot la conselleria d’urbanisme i la CAEB (era l’època del domini dels constructors). Els seus decrets foren anunciats a bombo i plateret abans de l’entrada en vigor ocasionant un gran boom d’increment de l’oferta. El POOT, que analitzava les amenaces i debilitats i els indicadors de sostenibilitat i qualitat a cada àrea turística li costà la dimissió com a conseller i fou substituït per Juan Flaquer que manat pel Govern va adequar el Pla al gust dels promotors de la construcció i quedà mutilada una bona feina tècnica inicial. I finalment no es va complir després d’entrar en vigor
Malgrat tants d’anys de parlar del mateix, com si fos fer retxes dins l’aigua, sembla que seguirem amb el mateix model (l’expresident Matas ja venia fictícia sostenibilitat). Els residents ja comencen a estar molt preocupats davant l’eufòria dels hotelers i Govern per a la nova temporada que apunta a més massificació. Quines alternatives hi ha? Arran d’unes immediates eleccions, si segueix governant el PSOE ja sabem la continuïtat que ens espera i si governa el PP, segons les propostes i canvis que anuncia Margarita Prohens i pensen fer, amb més massificació, més promoció, mantenir la falsa ecotaxa, no limitar l’increment de població, augmentar més oferta, ... Ho tenim ben cru.
El Govern està molt preocupat per una manca d’aigua potable el pròxim estiu i és que se’n necessitarà més per a l’arribada massiva. Aquest hauria de ser un dels més importants limitadors al creixement i no ho estat mai (cal recordar que en sequeres passades es va importar aigua amb vaixell i es feren potabilitzadores d’aigües salobroses en lloc de regenerar els aqüífers). L’abandonament de molta d’agricultura de regadiu fa que pugui haver-hi més aigua per a turisme, a més es pressiona que per a l’agricultura s’utilitzi aigua regenerada, en canvi no s’obliga a fer-ho a la jardineria d’urbanitzacions i d’hotels, ni a utilitzar-hi aigües grises.
La presidenta de la Federació hotelera Maria Frontera manifestava (DdM 4 – 2 -23) la dificultat, ja estructural, per trobar personal especialitzat (i això que tenim una gran majestuosa Escola d’hoteleria), pels preus dels habitatges, de treballadors que vénen a fer la temporada per atendre el gran increment de turistes, quan es preveu segons ella, «un estiu de rècord». L’Associació d’Agents Immobiliaris (API) reivindica la peregrina idea de «creació d’edificis coliving» per als treballadors que vénen de la Península durant la temporada d’estiu. És que el Govern ha de solucionar aquests problemes a les empreses de negocis privades? Els hotelers ho tenen fàcil de solucionar destinant habitacions de clients per a personal (fa anys els hotels en tenien) i així evitarien competència als residents que pateixen la mateixa dificultat i a més minvarien una mica l’arribada de turistes, que és cosa necessària.
