Ahores d’ara quan estic escrivint aquesta columna, s’han comptabilitzat, de moment, trenta-nou mil morts en el terratrèmol que ha sacsejat el Kurdistan, Turquia i Síria, amb una magnitud de 7,5 i 7,8 en l’escala de Richter a la matinada del 5 al 6 de febrer. Les imatges que emeten els diversos canals televisius són colpidores, realment doloroses i se’m fa un nus a la gola que no em deixa empassar saliva, especialment quan treuen alguna persona viva, principalment infants, de les tones de runes que els ha caigut al damunt, alguns d’ells feia dies que estaven sepultats i l’esperança de trobar-los vius era cada vegada més improbable. Tan sols un infant he vist que plorava, tots els altres, somreien o simplement miraven sense saber ben bé que havia passat. Exemplar han estat els serveis de rescat que sense descans han intentat salvar el més gran nombre de vides, com també les organitzacions de l’àmbit internacional que solidàriament s’han posat en marxa per a ajudar-los amb equipaments, queviures i altres. Lamentablement, aquesta bona feina ha estat sabotejada per una sèrie de persones que sempre s’aprofiten de qualsevol desgràcia i que sense cap mena d’escrúpols, treuen beneficis del pillatge i del saqueig, la qual cosa, em fa pensar que encara ens queda molt per arribar a l’empatia que ens converteix en més humans si cal. Aquests països es troben en parada cardíaca, i l’únic que pensen uns quants és en aprofitar-se de les adversitats alienes. Mentre s’està treballant per a salvar vides, la Fiscalia de Turquia ha començat a investigar les possibles negligències en els edificis que s’han vist afectats pels terratrèmols i llurs rèpliques i que molts d’ells no complien amb la normativa vigent, especialment sabent que tals indrets són susceptibles de constants moviments sísmics, pel fet de coincidir la placa tectònica d’Anatòlia i l’Aràbiga. Ja en el 1999 va haver-hi un sisme de 7,4 de magnitud i que va causar uns disset mil morts. Des d’aleshores, el govern turc va decidir la construcció d’edificis eficients tenint en compte els tremolors constants que hi ha a la zona, la més sísmica de la Mediterrània oriental, però que no s’han portat a terme per la desídia d’algunes empreses de la construcció. Mentrestant, a la part de Síria, especialment al nord-est, els socors han fallat, com ha reconegut el mateix secretari general adjunt d’Afers Humanitaris de l’ONU, Martin Griffiths. A això hem d’afegir que Al-Assad és reticent a què entri ajuda humanitària a la regió del nord de Síria a través de Turquia i vol que es negociï directament amb ell tota col·laboració que vingui de fora. No cal dir que el tan desgraciat esdeveniment mereix una reflexió profunda sobre la seguretat i altres circumstàncies no exemptes d’anàlisis. Això em porta a recordar el que s’ha vingut a anomenar el «Terratrèmol de Lisboa» en aquell matí fatídic de l’1 de novembre de 1755, festa de Tots Sants, que va convulsionar —no tan sols per les víctimes que va provocar— a tota la societat europea d’aleshores. Sempre que passa un succés d’aquestes característiques, hom es pregunta els «perquès» de tot plegat. L’epicentre fou a uns dos-cents quilòmetres al sud-oest del cap de Sant Vincent i que va afectar a tota la península Ibèrica i el Marroc amb una duració estimada de gairebé sis minuts amb una equivalència de nou a l’escala de Richter, acompanyats per incendis i més tard per un impressionant tsumani que va durar entre quatre i cinc minuts i va inundar tota la Ribera Baixa del riu Tajo. Va deixar tota la ciutat totalment aniquilada i milers de víctimes, es calcula entre vint i quaranta mil. Però més que narrar la devastació per causes naturals provocada pel terratrèmol, voldria ponderar de manera succinta la reacció intel·lectual i ensems científica que va produir en alguns dels pensadors més rellevants del moment i que no va deixar a ningú indiferent. Típic de la mentalitat tradicional catòlica, àdhuc luterana, el que va succeir en aquesta ciutat, segons expliquen teòlegs i eclesiàstics de l’època, fou un càstig diví pels pecats idolàtrics dels seus habitants —encara avui hi ha qui pensa així malauradament—. Lisboa, igual que la Sodoma i la Gomorra bíblica, fou destruïda perquè el seu comportament abominable encenia la ira d’un Déu justicier, estricte i impecable. Qualsevol desgràcia estava associada a un càstig diví, talment com si la divinitat estigués esperant que tu fallessis per així fregar-se les mans amb la sanció que rebries. Era una teologia construïda des de la culpabilitat, on tot el que passa al teu voltant té a veure amb les teves accions i, en definitiva, amb el teu capteniment. Marionetes en mans d’un Ésser Superior, venjatiu i malhumorat tothora, sempre a l’aguait de les teves mancances i desencerts. No fa molt, tal concepció, entre els anys seixanta i setanta del segle passat, encara regnava en les catequesis de moltes parròquies, on Déu venia representat icònicament en una mena de triangle i un ull a dins —recorda la iconografia maçònica—, que sempre era allà mirant-te fins al punt de sentir-te realment incòmode. Era una forma d’exercir el control dels altres mitjançant la por que t’anul·lava com a persona, sobretot les més pusil·lànimes. Ara, en moltes vinyetes, Déu ve plasmat com a un home vell amb cabells i barba blanca abundant i que a més parla argentí. Més enllà d’aquest toc humorístic, la concepció del càstig ha perdurat en el transcurs del temps, construint una teologia de l’«home caigut» en comptes d’una teologia de la bellesa o que realci les bondats de totes les coses. Tot això del «càstig diví» contrastava amb les postures basades en el racionalisme i en la ciència que, en aquell temps, va obrir una controvèrsia molt viva pel fet que es negava la intervenció divina en el terratrèmol. Tal disputa entre teologia i ciència —que actualment no té cap raó de ser, car són dues disciplines totalment diferenciades— fou alimentada pels filòsofs de la Il·lustració, que argumentaven que això simplement va ser un desastre natural que reflectia la fragilitat humana davant els efectes adversos que provocava la naturalesa. Al bell mig de la polèmica es trobava, naturalment, Voltaire, que davant la visió «optimista» del fet, va escriure una elegia intitulada Poema sobre el desastre de Lisboa o l’examen d’aquest axioma: tot està bé, en referència a les opinions de Leibniz i altres, que defensaven la idea del millor dels mons possibles, malgrat el mal que hi ha arreu. No és que neguessin el mal; ara bé, accentuaven el bé per damunt de tot. En substància, el poema exposa l’existència del mal, de la inutilitat de l’eterna cavil·lació dels filòsofs enganyats que criden que «tot està bé». Aleshores, que vinguin i contemplin aquestes runes espantoses, aquestes cent mil persones desventurades que la terra s’ha empassat, persones soterrades baix les runes, sense ajuda, que finalment acaben els seus dies amb horror. Quin crim, quina culpa varen cometre els infants que han estat llevats dels braços de la seva mare? Mentre Lisboa roman enfonsada, a París es balla. Per què Lisboa i no París o Londres? No tenen els mateixos vicis totes tres? I així va desgranant Voltaire el poema contra una providència que ha deixat desemparada a tota una població. Mentre Voltaire culpa a Déu, Rousseau diu que és l’ésser humà que a través dels seus errors és responsable de la corrupció de la creació. I reprèn un argument que ben bé es pot aplicar al que ha passat a Turquia amb els edificis, perquè es queixava d’edificis massa elevats i sense la infraestructura necessària per a aguantar un sisme d’aquesta magnitud. Kant, probablement amb la mateixa línia, diu que si volem evitar desgràcies humanes, hauríem de començar per evitar la més gran de totes, la guerra, un producte molt propi de nosaltres.
