Gairebé tres anys després que un microorganisme paralitzàs el planeta, el ritme del món sembla haver tornat a la seva normalitat prepandèmica. Potser, fins i tot, podem afirmar que segueix en estat d’acceleració. Rècord històric d’operacions als aeroports de les Illes Balears el 2022 (un 1,6% més que el 2019), una població mundial que també arriba al seu màxim històric (8 bilions de persones!), reels-bomba diaris de 30 segons... i com més ràpid passin els clips i la música més atropelladora sigui més visibilitat tindràs... Som capaços de pair el que està passant davant els nostres ulls? Orgànicament, té res de saludable, aquest ritme?

«La perversitat d’identificar el progrés amb la velocitat va posar el camí molt fàcil», escolt a la ràdio. A RNE sona el programa «El bosque habitado», que avui justament han titulat A mais velocidade, semaforo pechado (‘A més velocitat, semàfor vermell’) i que dediquen a analitzar la nostra relació actual amb la pressa. Escric asseguda al porxo d’una caseta de foravila a la Part Forana, agraint la carícia del sol d’hivern sobre la pell i la calma que només interromp el cant del gall, el clàxon d’un cotxe passant a més d’un kilòmetre d’aquí i el lladruc d’algun ca a la llunyania. Escric, avui, sense pressa, i en dono gràcies.

No hi ha una velocitat viva igual que una altra. La velocitat que una planta necessita perquè la sàlvia arribi des de l’arrel fins a la part més alta de la tija i les fulles és diferent per a cada una d’elles. El mateix passa amb cada arbre. Cada individu d’animal té un ritme vital diferent, creix segons li marca el seu tempo, però no per això deixa d’evolucionar. Òbviament, hi ha espècies veloces, però si hi ha una cosa que caracteritza el món animal és que cap subjecte intenta anar més ràpid del que li és natural.

Una dada que ens toca de més a prop: a la Reserva Marina del Freu de sa Dragonera, la biomassa mitjana (el pes viu o pes total de la matèria viva que hi viu) va augmentar en un 340% en aigües profundes d’ençà que es va declarar aquesta figura de protecció, el 2016. No ens ho pot dir més clar: la natura es recupera, ella sola, al seu ritme, si l’humà no hi actua, o hi actua mínimament i amb respecte. Anar lentament no significa no créixer. No és pas alliçonador?

Fins i tot cada un de nosaltres té un ritme de batec diferent, cap igual que l’altre. De fet, un exercici de connexió amb el «jo intern» consisteix a parar-se a sentir-lo, concentrar totes les sensacions només en el ritme del cor. Tot d’una, el fil de pensament es desaccelera, troba el compàs amb el cos. Torna a connectar.

Tant de bo aprenguéssim a fer el mateix amb la natura, amb aquell organisme del qual formam part, tot i que ens n’haguem oblidat. La desconnexió d’aquesta, i de la nostra pròpia naturalesa corpòria, és la que ens du a cercar la vida en les sensacions adrenalíniques que van mà a mà amb la rapidesa. El neoliberalisme lloa la velocitat: com més, millor; com més ràpid, més eficaç. El sistema mateix ho premia: no ho tenim fàcil. Res més injustament desacreditat que la lentitud.

D’aquí que calgui un exercici més conscient i intens, en comunitat, de connexió. Si ens concedim el favor de pensar que en el mitjà natural absolutament cap ésser viu –més enllà de l’humà– vol anar més ràpid del que li demana la seva natura, entendrem que moltes vegades estam actuant a contracor. Reflexiona, connecta: que no et marquin el ritme.

A Save the Med creiem que no podrem contribuir a la regeneració de la mar i la terra si no entenem d’on venim, quin és el nostre ritme i què (i no qui) ens l’ha de marcar. D’aquí un dels conceptes clau del nostre full de ruta: l’Understanding (comprensió). D’entrada, deixem que la natura ens recordi una de les seves grans lliçons: a no tenir pressa. Tornem a connectar. Aturar, observar, entendre. És la base per comprendre el nostre propòsit, el gran «PER QUÈ» fem el que fem. Desenganxem-nos de la «velocitat d’anar a cegues», com deia el poeta César Vallejo. Només així assentarem les bases que ens conduiran a la nostra missió: tornar a formar part de la biodiversitat de la qual ens hem desprès, tornar al ritme natural, regenerar, viure en harmonia.

I, sobretot, amb molta calma.