L’única avantatge de tornar vell és que, mentrestant, ets viu. El dia que superes l’infantil queixa de perquè un animal tan prescindible com la tortuga pot arribar a viure fins a dos-cents anys i tu amb prou feines atenys els vuitanta, saps que has aterrat en el fatídic passadís mental en el qual, més prest o més tard, un dia et despertaràs i et preguntaràs si el cos que ocupes és el teu o el t’han baratat per un de segona mà. Pedro Almodóvar es referí a aquest drama amb la seva castellana saviesa en dir que d’uns temps ençà es veia més amb els seus metges que amb els seus amics i va aprofitar per fer-ne una pel·lícula. Per tant, davant unes amenaces tant serioses un no es pot escapolir i es veu forçat a implementar estratègies abans que es passi l’arròs. Els meus remeis poden classificar-se en tecno-físics, ornamentals i mentals.

Entre els primers destaca la bàscula, a la qual se li ha d’atorgar la mateixa autoritat que a un fiscal del Tribunal Suprem. No basten els miralls per controlar el volum a tractar perquè la vista pot induir a error. L’única manera de no caure en l’autoengany és conèixer el pes en kilograms. En el món físic, no és cap secret que la lleugeresa corporal frena els efectes del pas del temps i, també, sovint compensa la manca de substància de l’arsenal intel·lectual disponible del subjecte en qüestió. Passant als adorns, és imprescindible saber com s’ha de vestir un home de molta edat. Ni massa jovenívol per no caure en el ridícul ni com vestia el seu avi. Aquí bastarà amb uns exemples a considerar del meu grup del Gibson. El cineasta Toni Capellà, fumant, es presenta al bar amb un calçons grogs i un tapacoll de flors que li senten de meravella, Julio Trujillo, aprofitant la seva altura, desprèn alhora informalitat, classicisme i elegància, mentre en Biel Feliu arrasa amb la seva distingida col·lecció de Borsalinos, Stetsons i Panamàs. Ah! Les bermudes a Càritas! Encara que et convidin a navegar al Royal Britannia.

Els remeis mentals són els més enrevessats perquè sobretot es tracte de abstenir-se de fer coses. Un major té prohibit queixar-se, explicar els seus mals i malalties i xerrar de política i ha de tenir cura de no repetir aquella anècdota que tothom ja se sap de memòria. És de rigor aprofitar l’experiència adquirida amb el temps per evitar discussions inútils pel procediment d’expressar sense èmfasi, sense enfadar-se i sense insults les opinions i les crítiques, per polèmiques que puguin ser. Preferentment, amb un to que posi de manifest que estam en viatge de tornada i que, amb tots els trets tirats, l’única cosa que ens pot alçar el ventrell és una discussió sobre quin celler és millor, Can Lau o Can Marron? Tota regla ha de tenir una excepció. A cada major se li ha de permetre tenir una Nèmesi i una White Goddess, per tal que es pugui esplaiar. Jo ja he triat. La meva Nèmesi és Arturo Pérez-Niverte i la meva White Goddess és Françoise Hardy.