El passat dimecres, 315 treballadors d’IB3 es convertiren en funcionaris de facto. La conselleria d’Educació du a terme, no sense conflictes, un procés per reduir substancialment la quantitat d’interins. El mateix succeeix amb un elevat percentatge d’aquells que estan al servei de l’administració autonòmica. S’intenta solucionar un greu problema: la inestabilitat en el lloc de feina. Una situació que té a veure amb la manca d’oposicions periòdiques –les convocatòries haurien de ser anuals–. Fins i tot amb el mateix sistema memorístic d’accés a la funció pública.
La qüestió essencial, però, no és que els funcionaris siguin fixos o temporals. El que veritablement necessitam és que siguin eficients. Que solucionin les dificultats dels ciutadans. Que treballin, com a mínim, al 90% abans de queixar-se de manca de mitjans. Molts fan feina a fons. Altres són una vergonya per a aquest país. Qualsevol que cobri un sou públic i compleix amb escreix horari i tasques, no s’ha de sentir al·ludit per aquest article. La resta no sols estan referenciats, també afirm que haurien d’acabar a l’atur.
Tres exemples ben reals i recents de què no hauria de ser l’administració. Serveis Ferroviaris de Mallorca rep pel procediment establert una sol·licitud d’informació. Ni tan sols és una queixa. Dos mesos després, un divendres a migdia, respon demanant una dada bancària complementària. Hi ha el dissabte i diumenge per davant i el dimarts és festiu. Malgrat això, l’empresa pública dona al client cinc dies –naturals!– per respondre. Si no, donaran per desistit el procediment. Dos mesos per contestar l’empresa i cinc dies, dels quals tres són inhàbils, pel ciutadà.
Una persona tramita el mes d’agost la renovació del carnet de conduir. Passen seixanta dies i no arriba el document. Parla amb Trànsit. Allà l’informen que no atenen aquests problemes en persona. Li suggereixen que enviï un correu… que mai han contestat. Sis mesos després, el ciutadà encara és pendent de solució.
Quantes vegades li han dit que no donen una cita amb un metge especialista perquè encara no s’ha obert l’agenda d’aquell any? Un incís, avui tots sabem que les agendes digitals són gairebé infinites. Li asseguren que l’avisaran. Quantes vegades ha rebut aquesta cridada? Quantes ha hagut de ser vostè qui telefoni, insistentment, per aconseguir dia i hora?
Millor que els funcionaris tenguin estabilitat. Però, què feim amb els ineficaços o amb aquells que directament són uns ganduls? A una empresa privada l’acomiaden. En canvi, en el sector públic la rèmora es perpetua. Un delegat de l’Administració central decidí posar ordre entre aquells funcionaris més cràpules. De paraula, els sindicats li donaven la raó: eren una vergonya per a la resta de companys. Quan arribà l’hora de la veritat, els mateixos sindicalistes no volgueren recolzar cap mena d’expedient sancionador i tot quedà en un no res. Una injustícia absoluta. Un recolzament pels lladres de doblers públics.
Els ciutadans volem funcionaris estables que resolguin els problemes. Des dels netejadors de carrers fins als jutges del Suprem. Estables, sí. Perpetus, sols si es guanyen el sou cada dia.
Post scriptum 1. Rectificar no sempre és de savis, de vegades simplement és el reflex de decisions poc pensades o de conviccions febles. Francina Armengol defensà l’exoneració del català pels treballadors sanitaris. El seu argument era que donada l’escassesa de professionals no se’ls havia de posar un entrebanc més. Els seus socis de Més i l’Obra Cultural Balear arribaren a acusar-la d’aplicar la mateixa política lingüística que José Ramón Bauzà. La presidenta va fer anques enrere. Els nervis electorals han fet perdre la intuïció política a la socialista.
Post scriptum 2. Si els tipus d’interès pugen cada poc. Si el Banc Central Europeu ja les ha empès fins al 3%. Si anuncia que el març creixeran mig punt més. Si els bancs aconsegueixen beneficis històrics gràcies a aquesta escalada. Per què les entitats financeres encara no paguen pels dipòsits dels impositors? La resposta és senzilla: perquè no existeix una competència real.
