Amb un any de retard, la lectura d’una entrevista m’ha fet tornar a la darrera novel·la de Michel Houellebeck, la que du com a títol el d’aquest article. Des de les partícules elementals fins a l’anorreament, l’autor ha fet un excèntric viatge narratiu des del passat més proper al present més rabiós per acabar desembocant en un futur que condensa amb un infinitiu fatal com a títol, una forma verbal que no es conjuga i que defineix una acció sense proporcionar-ne cap informació addicional. Ni senyala culpables ni pren partit i el futur que emmarca la novel·la només arriba a l’any 2027, és a dir, passat demà, deixant el venidor en mans d’uns experts competents en política que malden sense èxit representar els valors de la tradició encarregant-se del decandit funcionament maquinal de la República.
En la seva darrera novel·la, Houellebeck, per mostrar la seva nova ocurrència, fa servir una família benestant amb el pare, excap dels serveis secrets, paralitzat per una apoplexia i els seus tres fills, d’entre els quals destaca, en la narració, Paul Raison (llinatge no innocent), alt funcionari, casat amb Prudence. Front a la cruel i obscura maledicció del títol, el personatge, davant la seva propera mort, opta per l’escapatòria més «racional», la de confiar en la sortida individual compartida amb la seva esposa, aquella que els ofereix de franc l’espiritualitat, religiosa o no. El centenar final llarg de pàgines que embotonen la novel·la ens ofereix un inesperat camí venint d’on ve: l’amor compassiu (no oblidin aquest sintagma) compatible amb l’amor carnal i la creença en la reencarnació oriental, no en la resurrecció cristiana, més predicada que creguda.
En Aéantir, l’autor ens narra la ferma oposició de la família (que també és la seva personal) a l’eutanàsia fins al punt de contractar uns activistes contraris a aquest nou dret per tal de treure el pare de la residència on estava reclòs i portar-lo a ca seva on poder morir en pau. Posició aquesta, si més no curiosa, però que beu en la rigorosa ètica kantiana segons la qual no hi ha cap raó que pugui convertir en lícit el fet d’anteposar, fent mal, el bé de l’ésser humà físic al de l’ésser humà moral. L’aposta de la novel·la per la solució individual, l’amor compassiu, l’espiritualitat i la reencarnació potser constitueixin els indicis del nou rumb que emprendrà l’inefable enfant terrible francès en la pròxima obra que diu que no escriurà. A la pregunta que li feren en la entrevista a la qual m’he referit més dalt sobre si la seva pròxima novel·la tractaria, a la fi, de la figura de Crist, respongué: «Je n’ose pas».
