Potser un dels errors més greus comesos en els espais de destinació turística, en les seues fases d’evolució, hagi estat provocar-hi resultats urbans propis d’una ciutat de negocis en lloc de considerar-los un espai de vacances. És propi de molts d’espais turístics, que han sobrepassat la fase de maduresa, s’hi trobi una alta densitat de població, poques zones verdes, mancança d’infraestructures turístiques suficients, mescla de segments socials, funcions alienes a la qualitat turística i tot un conjunt d’activitats urbanes. Un espai turístic no ha de ser un espai urbà normal, malgrat en general tenen un tractament normatiu urbanístic igual. Els turistes no hi resideixen sinó que s’hi allotgen. Els espais turístics han de tenir una singularitat, una especificitat i aspectes diferencials propis.
A aquestes zones a més de l’oci s’hi han de compartir totes les funcions metabòliques pròpies. Hotels, primeres i segones residències, locals comercials, discoteques i tota mena d’usos i serveis que s’hi han mesclat sense ordre ni control i de manera massiva i intensiva.
El turisme és senzillament un servei que abraça un sistema molt complex de relacions estructurat en base als recursos naturals i culturals, la demanda, l’oferta, la intermediació i la societat amb els turistes i amb la població resident. Un tot lligat al territori amb les repercussions de transformació territorial, econòmica, ambiental i social. Són molts els elements, factors i agents que s’hi interrelacionen.
Per a tot aquest sistema de relacions és necessari un territori. Aquest territori, perquè pugui assolir la condició d’espai de destinació turística, haurà de tenir la capacitat de satisfer els usos i consums singulars turístics, diferents de les pràctiques no turístiques, i satisfer unes necessitats específiques. Com ja he dit abans, els espais de destinació turístics, per la seva singularitat, funcionalitat, hàbitat, morfologia, metabolisme, dinàmica, són diferents dels de la resta de poblaments.
El turisme inclou, per tant, totes les activitats que tenen incidència (n’hi ha de positives i de negatives) en l’oferta turística o que directament o indirecta l’enrevolten. Un espai turístic està format per l’oferta d’allotjament (la legal més la il·legal), les anomenades ofertes complementàries, ocupació residencial tant la vacacional com la permanent, tots els usos (tant els legals com els il·legals), les activitats subsidiàries i complementàries del turisme, que podríem anomenar com a paràsits del turisme; i tot l’entorn més immediat contemplat de manera global i integrada.
El desenvolupament turístic suposa un sistema de fets que fa diferent el seu espai. Per convertir-lo en turístic hem de transformar els seus recursos en productes. La forma que adopta l’espai, és a dir, la seva implantació territorial, és el resultat de la interacció entre tots els agents que hi intervenen en la seva producció, on el territori mateix juga un paper molt important per a cadascun.
La qualitat d’un espai turístic no consisteix en implantar, afegir i superposar noves alternatives que, a manera de suma quantitativa, poden ofegar i desgavellar més el que actualment tenim. No oblidem mai que foren els atractius naturals i propis de Mallorca els que feren néixer un turisme que quan ha estat massa saturat s’ha anat destruint a ell mateix i els encants naturals inicials que ja no tenim. Continuar amb un creixement excessiu, a manera de parcs temàtics, com a nous productes artificials aliens, no podran substituir ni corregir aquella qualitat natural inicial.
El nostre desenvolupament turístic ha estat, i dissortadament encara ho és al límit, un gran consumidor de recursos, valors naturals i competidor en la qualitat de vida dels ciutadans, que no s’han de tenir en compte només per separat i de manera individual, sinó en la seva repercussió dins el conjunt. El consum d’un recurs afecta un ecosistema, cosa que en general no es té en compte. Els recursos que encara queden han de ser indicadors o factors que limitin el desenvolupament dels espais de destinació turística.
Quines són les places turístiques d’una destinació? La població d’un espai turístic, tant la real com la potencial, és la suma total de les places corresponents a allotjaments turístics i habitatges residencials d’estiueig i permanent, també s’hi pot afegir el potencial del romanent sól urbà. Cal recordar que els espais turístics a Mallorca es regularen legislativament i administrativa per zones (Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística, POOT. Una de tantes lleis de turisme que no s’arriben a complir). Amb delimitació superficial urbana i no urbana ben definida i no ampliable, amb una franja de protecció mínima de 500 m on no s’hi permetien usos aliens al turisme. Per tant, la població potencial limitada i equilibrada, entre les places d’allotjament i residencial, determina el llindar de la capacitat d’acollida o de càrrega de l’espai turístic. En realitat les hauríem de considerar totes turístiques ja que unes com les altres ocupen i fan ús de tots els productes dins l’espai i igualment el poden saturar o degradar, congestionar, ocupar més densitat de platja o acumular més càrrega independentment de la seva tipologia. Sabem també que tota plaça residencial és susceptible d’ús real turístic ja que moltes de residencial permanent també es lloguen per dies, setmanes i mesos de manera no regulada turísticament.
Des de fa una quinzena d’anys s’ha anat perdent de manera progressiva el concepte d’espai turístic i sobretot en aquesta darrera legislatura. S’ha fet de tota Mallorca una àrea metropolitana turistificada, sense control ni gestió ben regulada, on la massificació global (consumidora de turisme) aquesta temporada ha estat un desgavell.
Serà algun dia possible regular políticament bé l’ordenació de l’oferta turística i el seu ús sostenible o ja és un fet crònic? Ara que ja ha començat la precampanya electoral convendrà estar a l’aguait de les solucions concretes que proposen els grups polítics.
