Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Schengen, vivenda i demografia: calen solucions

Ja fa uns anys que des de diversos col·lectius professionals i acadèmics —economistes, climatòlegs, geòlegs, arquitectes, constructors, demògrafs , catedràtics en Geografia Humana— nacionals i europeus s’està posant de relleu la correlació de l’augment del preu de la vivenda amb les noves tecnologies i la seva implicació a la força laboral, el turisme i, per damunt de tot, el creixement vegetatiu de les comunitats nacionals del Vell Continent al seu territori. I és que tot i reconèixer la importància del fet turístic en la pujada de preus al sector immobiliari —innegable efecte crida— no són pocs els experts del sector que coincideixen en assenyalar l’explosió demogràfica viscuda als països que avui conformen l’UE als darrers sis decennis com a gran responsable de la manca de vivenda a un preu raonable: l’espai és el mateix, la demanda és molt superior. El fenomen és parell, sia al Nord com al Sud d’Europa. En ambdues bandes els preus dels habitatges s’han elevat d’una manera quasi exponencial per la pressió econòmico-demogràfica. Una dada: el 1960 els avui socis tenien una població conjunta de 357 milions de persones. El 2023, la xifra d’habitants als mateixos territoris s’eleva a 447 milions. L’aparició de zones i ciutats altament tensionades a Europa —Florència, Venècia, Costa Amalfi, Riviera,Ístria Còrsega, Madeira, Canàries, Balears, Cíclades, l’Empordà, Paris, Côte d’Azur, Tirol, Llombardia, Munich, Hamburg, Berlin, Viena, darrerament Praga— no haurien de ser atrubuïbles al turisme. Com a mínim, no exclusivament. Ja se sap, sempre és més fàcil citar un enemic exterior - els turistes - que no començar a reconèixer la realitat: que amb els Tractats de Maastricht, Niça i Lisboa, la classe política del moment abocà el continent sencer a un canvi de paradigma el qual no havien calculat les conseqüències.

Basant les relacions futures entre socis comunitaris en tres principis: la no discriminació per raó de nacionalitat, la lliure residència («residència europea») i el Tractat de Lliure Circulació de Béns i Capitals. No obstant, hi va haver qui va preveure el futur: Dinamarca. Qui va prendre consciència del problema demogràfic europeu molt abans que els seus coetanis europeus. Condicionant la seva entrada a l’Espai Schengen ( 25/III/2001) amb dues clàusules: sobirania monetària —la moneda danesa és la corona— i el dret discriminació per raó de nacionalitat a l’hora de comprar un actiu al país nòrdic. La darrera va ser una de les condicions perqué el Folketing o Parlament danès aprovàs en segona instància ( en primera es rebutjà ) el Tractat de Maastricht. Europa acceptà les tesis de Copenhaguen, així com recentment féu el mateix amb la regió amb estatut especial del Trentino Alto Adige, Itàlia. La seva Junta Regional tingué en vigor durant dos anys una «llei de discriminació», amb l’objectiu d’afavorir els naturals de la zona a l’hora d’adquirir un immoble enfront els optants estrangers. Amb el vist-i-plau de Roma i de Brusel·les, per cert.

Des del Tractat de Lisboa (13/XII/2007) han passat quinze anys, i el perfeccionament de les eines digitals han trastocat la mobilitat i residència al continent. En aquests moments ningú discuteix que ja no és el sentit de pertanyença a un poble o cultura el que perilla, sinó la pròpia idiosincràsia europea. Articular una nova legislació a nivell de tota la Unió on es redifinissin conceptes com «dret a vivenda» ( primera, segona, tercera?), ajudaria molt. Però també una llibertat a regular el mercat a través de la figura de l’Interés General, porta oberta pel propi Tribunal de Justícia de l’Unió Europea el 2013 davant una reclamació de la regió autònoma de Flandes.

Esperar una nova articulació jurídica europea potser seria il·lusori. Però una solució interessant fóra la compra de solars —hotelers o no, aquesta és una altra història— per a fer vivenda social. Complementant la política de signatura de convenis amb les diverses administracions locals per a la cessió gratuïta de parcel·les edificables, malauradament massa llarga en el temps per a les necessitats actuals de la nostra població. L’adquisició d’establiments hotelers en tercera i quarta línea també podria ser una altra alternativa, per la immediatesa que representa en l’execució d’obra.

Ara bé, cap de les mesures citades anteriorment pot ocultar una realitat: som més i ens reproduim. A Formentor, a Vallecas o a Amsterdam. I en certa manera s’hauria de trobar normal que un víking, una fríssia o un castellano lleonés - aquesta és una altra: la importància dels peninsulars en la pujada dels actius immobiliaris, poc publicitada però real i persistent - vulguin venir a viure a un lloc on hi fa sol si les seves respectives empreses —Internet ha variat moltes coses— els li ho permeten. Una altra cosa és el preu a pagar I és en aquesta qüestió on ha d’actuar el Poder Legislatiu. Cosa que el cos electoral espera, per cert.

Compartir el artículo

stats