La mallorquina Patricia Guasp (Palma, 1977) és la nova directora de la banda de música del Titanic. Amb una petit diferència comparada amb Wallace Hartley, el líder d’aquell grup. Tan sols era una més el dia que el transatlàntic partí de Southampton el 10 de abril de 1912. Ella ha promocionat després de la col·lisió amb un iceberg a 600 quilòmetres de Terranova.
Guasp dirigeix Ciutadans amb el 53% dels vots de la meitat dels 7.600 afiliats que decidiren votar. Alguns, com Edmundo Bal, li neguen fins i tot la condició de líder i la situen com la concertino, el músic que prepara l’orquestra perquè soni com vol la directora, en aquest cas, Inés Arrimadas.
Poc importa. Si escoltam les enquestes amb les quals cada setmana ens il·lustren els mitjans capitalins, la nova dirigent tendria com a tasca principal apagar els llums i entregar la clau de la seu.
Com el Titanic, Ciutadans pensà a enlluernar el món amb la seva modernitat i el discurs elaborat el 2005 per intel·lectuals com Féliz de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Xavier Pericàs i altres. Molts d’ells venien de l’esquerra i aixecaren la veu contra el rumb nacionalista, que, a parer seu, havia marcat Pasqual Maragall al pont de comandament de la Generalitat i del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Amb bona premsa i amb un líder que es fotografià nu per la seva primera campanya electoral, Ciutadans passà a ser Ciudadanos, abandonà les il·lusions socialdemòcrates per definir-se estrictament liberal i traslladà el seu eix central de Barcelona a Madrid. Albert Rivera arribà a somniar amb el sorpasso al Partit Popular i amb residir a La Moncloa. Pareixia que la cosa podia funcionar quan el 2015 obtingué 40 escons, un any després 32 i l’abril de 2019 arribà als 54.
Llavors aparegué l’iceberg. Amb 54 escons es negà a pactar amb Pedro Sánchez. Dos mesos després, posà tots els seus vots en braços del PP a les eleccions municipals i autonòmiques. L’argument, raonable, que serví per prendre la Junta als socialistes a Andalusia –les dècades de permanència en el poder–, no foren aplicables a Múrcia, Madrid o Castella i Lleó. Ciudadanos ja no era un partit frontissa. Passava a ser una extensió dels populars. Li costà molt car a les eleccions de set mesos després, quan es quedà amb deu escons.
Les eleccions celebrades des de llavors a Madrid i a Castella han santificat allò que diuen les enquestes: Ciudadanos és una espècie en perill d’extinció. Molts dels seus afiliats i fins i tot líders creuen el mateix. Intenten surar pujant als bots salvavides del PP i fins i tot de Vox.
Aquest és el llegat que rep Patricia Guasp, una mallorquina que no és del Mallorca sinó de l’Atlético de Madrid, que mai xerra en català al Parlament, que als seus escrits posa en dubte la unitat de la llengua catalana i critica al seu blog que altres partits la imposin. Es defineix com a «Idealista irremediable, europeísta convencida. Inconformista. Me irrita la mediocridad. Fiel a mí misma, siempre».
Als seus quaranta-cinc anys presenta un currículum notable. Llicenciada en dret per la Complutense, ha treballat al sector públic i privat. Sempre ha arribat a la primera línia de la política de rebot. Era la número dos de les llistes autonòmiques de 2019, que encapçalava Marc Pérez–Ribas, que per sorpresa s’havia imposat a Pericay a les primàries. Amb el suport de la direcció nacional, apartà al portaveu del grup parlamentari. La mort de Joan Mesquida la convertí en coordinadora autonòmica del partit. Les lluites internes l’han situada en una aparent posició de lideratge estatal del partit.
No li poden negar preparació i oportunitat o capacitat de maniobra en les tempestes internes del partit. Com Edward Smith, el capità del Titanic. Era un experimentat llop de mar, però l’emblemàtic vaixell ja tenia marcat el seu destí.
