La nova llei de modernització dels pactes successoris a les Balears i Pitiüses

El text, com és conegut, s’ha redactat pel Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears, del qual modestament form part, amb la participació en la redacció també del Consell Assessor de Dret Civil propi d’Eivissa i Formentera i s’ha assumit, com és notori, pel Parlament.

Temps vendran per a interpretar el fons substantiu dels pactes successoris pròpiament dits previstos en la nova llei, el joc de la nova regulació, les normes del Dret Civil comparat de les comunitats autònomes amb institucions similars i que han valgut per a inspirar-se en alguns supòsits, les moltes innovacions sense equivalents, l’actualització i la posada al dia d’altres supòsits, amb la mirada sempre en la tradició, inclosa la pràctica seguida (particularment, la notarial), la millora de la regulació, etc. Tot això donarà per a treballs i estudis específics per veus més qualificades que la meua, però ara el que ens interessa és esmentar, ni que siga mínimament, la rellevància de la Llei pel que fa als pactes o contractes successoris com a figura jurídica. I efectivament crec que podem considerar que s’ha assolit la fita d’intentar plasmar i explicitar la força, el caràcter i la repercussió d’allò que els pactes representen o suposen en l’organigrama del Dret Civil d’Eivissa i Formentera, del Dret Civil de Mallorca i del Dret Civil de Menorca, perquè així surt en la Llei, i especialment pel servei que faran per a les respectives societats, a l’arxipèlag. Per mor d’això, consideram que és una norma legal que ha desenvolupat, protegit i reconegut aquestos respectius Drets i llur substantivitat en matèria tant qualificada com la de l’herència en vida, al si de les nostres illes, amb la deguda actualització al moment present, amb innovacions i millores prou pregones.

La vàlua del sistema ideat per a redactar la Llei (basat en la pròpia existència d’un Consell Assessor plural, pluriinsular i pluricèntric) és considerable, en tant que evidència l’única eina i via possible –i viable- per avançar en la modificació i desenvolupament del Dret Civil d’Eivissa i Formentera; del Dret Civil de Mallorca i del Dret Civil de Menorca, des de la pluralitat innata d’aquestos Drets Civils insulars (i no d’un genèric Dret Civil balear), amb remissió expressa a la divisió intangible dels tres Llibres de què es compon la Compilació de Dret Civil de les Illes Balears: de la seua consideració com a molt més que estricta matèria jurídica, perquè implica també el reconeixement de la identitat profunda i pluricentenària dels quatre pobles illencs –sense perjudici de l’especial i subtil relació entre Eivissa i Formentera- i els respectius caràcters i tarannàs, imbricat tot en la cultura, material i immaterial, de cada illa, com el propi Estatut d’autonomia de les Illes Balears fixa, de manera inqüestionable, en l’article 1.1 i en l’article 12.4. La nova llei respecta les diferents maneres de ser illenques i de comportar-se davant l’herència en vida.

Tot i que la regulació mallorquina (i menorquina) al Títol II de la Llei és més extensa i detallista (en allò que tracta d’actualitzar i renovar les institucions tradicionals del contracte successori de donació universal de béns presents i futurs i el pacte de renúncia, conegut com definició, en llur diferent abast) que la pitiüsa, a la qual es dedica el Títol III, en el fons, si hom atén al contingut exhaustiu, hi ha, sense dubte, més modalitats de pactes successoris a les Pitiüses que no a Mallorca i Menorca.

En efecte, en el recompte final hom pot constatar, amb rotunditat, que els pactes successoris són una de les grans construccions del Dret Civil pitiús com a conjunt normatiu (perquè també es refereixen els pactes, o poden encabir, el règim economicomatrimonial paccionat mitjançant espòlits, les capitulacions matrimonials típiques d’Eivissa i Formentera, i no només el règim successori en vida, i llur plasmació històrica mitjançant heretaments) i així es recull amb més versatilitat i expressions que els de Mallorca i Menorca, per quant s’hi regulen els pactes successoris d’institució, a títol universal i a títol singular (figura que no existeix a Mallorca i Menorca), i els pactes de renúncia (l’anomenat finiment o, més popularment, segons la pronúncia del català pitiús, a partir de la veu castellana finiquito, l’anomenat ‘finiquitu’, amb la introducció de noves modalitats que permeten temporalitzar la renúncia o fer-ne successives). En qualsevol cas, com expressa l’exposició de motius de la llei, reconeixent l’evidència, res no queda tancat i és possible una futura evolució, segons les necessitats de l’esdevenir: «No s’impedeix la reflexió futura sobre noves modalitats de pactes o l’aplicació de les figures d’unes illes a les altres, sempre, en aquest cas, salvaguardant la necessària adequació als principis successoris del dret civil propi de cada illa», fins al punt d’afegir el següent: «Aquesta llei regula els pactes existents avui, però amb possibilitat oberta a noves modalitats».

Esperam que sia, en fi, de profit col·lectiu i individual, en tots els ordres; també de cara a l’inevitable repercussió fiscal, aplicada de manera assenyada i correcta. I, sobretot, que serveixi per a engegar, seguint la via marcada, basada en la força innata i constitutiva interna dels tres sistemes juridicocivils insulars que caracteritzen l’arxipèlag, per se, el camí definitiu d’actualització i modernització de la resta d’institucions del Dret Civil de Mallorca, del Dret Civil de Menorca i del Dret Civil d’Eivissa i Formentera, com reclamen les respectives societats illenques.