Afinals del segle XIX i començaments del XX, era habitual a les grans ciutats exposicions universals, fires de mostres, certàmens, exhibicions, sovint de caràcter temàtic o industrial, que han evolucionat cap a les que tenim actualment: fires de llibres, de telecomunicacions, d’art, gastronòmiques, d’enginyeria, de robòtica i tantes altres. Era i és encara avui una forma de conèixer la ciutat en concret i servia per a esperonar al país on s’exposava. Es tractava de fomentar o estimular d’alguna manera el turisme. No el turisme esbojarrat d’ara. Walter Benjamin —en el Libro de los pasajes— cita que les exposicions eren centres de peregrinació de les mercaderies-fetitxe, igual que el santuari de Lorda ho fou —i ho segueix sent— per als malalts. Diu que les exposicions universals varen néixer amb la finalitat d’entretenir a les classes treballadores, intrínsecament castigades, convertint-se per a aquests en una festa d’emancipació. Els treballadors foren la primera clientela que tingueren. En tals exposicions universals s’idealitzava el valor de canvi del producte. Esdevingueren pròpiament escoles on la multitud bandejada o aliena a la força del consum, s’impregnava del valor de les mercaderies fins al punt d’identificar-se amb el rètol de «prohibit tocar els objectes exposats». Simplement, es tractava d’entretenir al personal a l’interior de les mostres, talment un engany, una manera de desviar, com aquell que no vol o potser sí, l’atenció, acompanyat per la frustració per no fer-se amb alguns dels articles exposats.
A les beceroles, doncs, el desenvolupament de la indústria mundial, però no així la lluita de classes, perquè esdevenien impotents a les qüestions que afectaven el proletariat. Benjamin ressalta el saintsimonisme, una classe de pensament econòmic, polític i social que pretenia fundar una religió secular de la societat i que deu molt als escrits més aviat teòrics i irrealitzables del comte de Saint-Simon, Claude-Henri de Rouvroy (1760-1825). Una doctrina basada en la fe del progrés, el d’un socialisme utòpic que demanava reemplaçar a l’Església per a fundar-ne una nova religió. Això ens recorda novament l’Angelus Novus de Paul Klee i que Benjamin tant va comentar, dient que la història és un monstre que ho destrueix i ho arrasa tot, que mira cap enrere (per exemple, a la revolta dels canuts), però que vola cap al futur, que tampoc és gaire atractiu. I recull un retrat burlesc i irònic, que dona suport a la cultura popular, seguint la paròdia teatral d’Émile Vanderbuch i Ferdinand Langlé a Louis-Bronze i el saintsimonisme, que reproduïa el pas de la Restauració a la Monarquia (enderrocament de la monarquia borbònica i la instauració d’una monarquia diguem-ne més moderada i liberal), que fou representada en el teatre de Palais-Royal de París, en el febrer de 1832.
El protagonista principal de tota aquesta sàtira és Enfantin que aquí rep el nom de Bouffantin (bufó), capitost principal del saintsimonisme que proclamava arreu un canvi social i moral, especialment en la situació de la dona, sol·licitant la seva emancipació. Heus ací el text en vers de rimes desiguals: «Sí, quan el món sencer, de París a la Xina, Oh!, diví Saint-Simon, abraci la teva doctrina, l’edat d’or tornarà a renéixer amb tota la seva magnificència, els rius seran de te, de xocolata; els xais estofats faran cabrioles en la planura, i els lucis poc cuits nedaran en el Sena; els espinacs vindran al món ja preparats i cuinats, amb bocins de pa fregit al voltant; els arbres donaran pomes amb compota; i es recol·lectaran carruatges i pollastres; nevarà vi, plourà gallines i des del cel cauran ànecs adobats amb naps». Salvant les distàncies de la ridiculització caricaturesca de tals paraules i el seu sentit pejoratiu —tot i que era una autèntica estratègia de provocació que segresta deliberadament els signes més efectius de l’imaginari social—, em fa pensar amb les paraules del profeta bíblic Isaïes quan diu que el llop i l’anyell conviuran plegats, junts pasturaran vedells i lleons, tot serà harmoniós i plàcid, no hi haurà enemics, l’únic requisit serà saber conviure els uns amb els altres.
De la soca somorta rebrotarà un nou plançó. És una mica el que creien els seguidors de Saint-Simon que mercès a la fe en el progrés i actuant en el si de la societat industrial, es pensaven que aconseguirien eliminar tota explotació de manera pacífica.
Fills de la Il·lustració i profundament anticlericals, atacaven al Papa i acusaven els sacerdots d’abusar de la ignorància del poble, però varen acabar fundant una nova religió amb llur clergat, que evolucionarà envers el mil·lenarisme, per acabar degenerant en una secta. En un fragment del càntic d’exhortació dels Sants Simonians, es diu el següent: «Menja, habitant del poble, et diu el pare Enfantin. Menja pollastres i sopa, divendres, dissabtes. Deixa la magra per als altres. Sant engreixaràs; ja que Jesús va dir als apòstols: menja el que trobis [...] L’infern és només en aquesta terra, els cagots són els dimonis, i si Déu s’enfada, és contra els mals sermons».
A la mort de Saint-Simon, en el 1830, el moviment es va transformar en una Església; per tant, es converteixen en allò mateix que tant havien combatut. Les dones, que fins aleshores eren ignorades, a partir d’aquesta època comencen a tenir una certa rellevància, després que Enfantin proclamés l’amor lliure, independent de les cadenes del matrimoni. En el teatre se’n parla d’aquest avanç, quan s’esmenta irònicament que les dones «tindrien tot el dret a portar pantalons», més encara, «pantalons, armilles i botes».
Els líders del moment, Saint-Armand Bazard i el ja anomenat Enfantin, l’1 d’octubre de 1830 es dirigeixen a la Cambra per a demanar la igualtat religiosa, política i civil d’ambdós sexes. Més encara, s’avencen a la teologia moderna, especialment la d’alliberament, quan afirmen la creença radical en un Déu que és pare i mare a la vegada. Però del dit al fet hi ha un bon tret; en fi, una cosa és predicar i l’altra és fer. El moviment es reafirma en la masculinitat, mentre que la dona roman a «l’espera», no sé sap ben bé de què, es parlava d’una dona-messies que vindria d’Orient i que mai va arribar.
El moviment anirà transformant-se cap a un absolutisme com tant d’altres, on serà proclamat com a nou Papa Enfantin. Si l’estendard fonamental del moviment era el progrés mundial en vista a afavorir el proletariat, aquest fou promogut per un grup de burgesos que ideològicament pertanyien al republicanisme o el liberalisme social i professionalment eren ben considerats. La dona guanya protagonisme i, malgrat les dificultats sobrevingudes a causa d’un arrelat patriarcat, tira endavant un projecte d’alliberament amb més o menys fortuna, però suficient —en aquella època— per a fer sentir la seva veu.
