No hi ha dubte que un dels majors al·licients del Camino el constitueix el seu ric i divers patrimoni, des de les innombrables esglésies i capelles que podem trobar al llarg del seu itinerari fins als elements que també l’enriqueixen amb la seva enigmàtica presència: els cruceros o creus de terme, els conjunts escultòrics que formen part dels cementiris, les recollides i humils ermites, els casals centenaris... Podríem afirmar que la pedra és un element omnipresent al Camino, sigui en forma de serena i harmoniosa arquitectura o sigui a través d’atàviques escultures la sola visió de les quals ens provoca una inevitable sensació de misteri i solitud. Encara no fa gaire, moltes de les petites esglésies i ermites que trobaves al llarg de la ruta romanien obertes als pelegrins, sovint sense cap mena de vigilància. Però com tractava d’explicar al primer d’aquests dos articles dedicats al Camino, el vandalisme i el saqueig també hi han fet acte de presència, la qual cosa, juntament amb la falta de capellans titulars d’esglésies o petites parròquies, ha provocat que moltes d’elles n’hagin hagut de tancar l’accés amb pany i clau.
N’hi ha algunes -poques- d’obertes, és cert. En determinats casos, és algun parroquià o parroquiana qui voluntàriament n’obre les portes perquè els pelegrins puguin segellar les seves credencials i admirar, de passada, la sòbria configuració que normalment conforma la seva arquitectura. En altres trobam personatges que, ungits del que aparentment sembla una sospitosa beateria (hi ha qui es vesteix de templari, per exemple, un orde que antigament protegia els pelegrins davant els saqueigs i la inseguretat del Camino), permeten visitar la capella o ermita que custodien si a canvi els deixes algunes monedes... No conec a fons totes les interioritats del Camino, és cert. Però en el cas de la cura del seu patrimoni, clarament amenaçat, crec que hi haurien d’intervenir les administracions que n’han de tenir cura i han de vetlar perquè continuï essent un itinerari cultural de primer ordre en el context europeu en què es troba inserit. Personalment crec que el Camino té tots els ingredients per oferir alguna cosa diferent a qui decideix penjar-se una motxilla a l’esquena i recórrer, passa a passa, les seves fites: naturalesa, patrimoni, gastronomia..., tot en un context en què també és possible treballar l’espiritualitat, ja sigui a través de la devoció envers els seus símbols religiosos ja sigui a través de la introspecció o el silenci que brinda el seu tarannà únic i especial.
Cal constatar així mateix que molts pobles i llogarets, especialment a les zones rurals, no existirien si no fos pel Camino. De la mateixa manera que molts d’establiments, la majoria pertanyents a l’àmbit del petit comerç, tenen uns ingressos que els permeten viure dignament i mantenir així formes de subsistència lligades a l’economia tradicional (albergs, pensions, restaurants, forns, botigues d’alimentació...), potser ha arribat l’hora de plantejar que una part dels beneficis generats per la ingent massa de persones -pelegrins o no- que cada any arriben a Compostel·la (prop de 180 mil, el 2021) reverteixin en la conservació d’un dels principals atractius de la ruta, un patrimoni que, en alguns casos, es remunta al milenar d’anys. En cas contrari, l’abandonament i el vandalisme, especialment a les zones més deprimides o despoblades, acabaran per esborrar definitivament aquests vestigis que encara ara observam amb una barreja de perplexitat i admiració, i que al meu parer formen part indissoluble de l’essència del Camino.
Tanmateix és cert que el Camino té molt de viatge interior, d’amollar llast d’aquesta motxila que, conscientment o inconscient, anam carregant de negativitat, de coses sobreres, de pedres que sabem que no ens fan cap falta però que ens entabanen amb la seva enlluernadora aparença: la vanitat, l’enveja, el voler aparentar allò que no som... Moltes de les persones amb les quals he parlat i que han fet el Camino confessen que n’han tornat «nets», de l’experiència, com si s’haguessin alliberat d’un pes que ja feia massa temps que els oprimia o que amb prou feines els deixava respirar. Però és evident que aquest viatge interior difícilment seria possible sense les excepcionals condicions patrimonials i paisatgístiques que, tot i els punts febles assenyalats, conflueixen en aquesta extraordinària ruta.
M’agradaria acabar amb un darrer apunt. A l’anterior article feia referència a les persones amb les quals vaig compartir el Camino d’enguany. Quatre d’elles eren dones, i foren sens dubte les que aportaren alegria, seny i fortalesa quan va ser necessari. Ara m’adon que caminar amb elles va ser un luxe, una llum que ens acompanyà en els moments foscos i en la boira inherent a l’inevitable cansament. Gràcies de nou, Maria Bel, Jaume, Pilar, Carme i Cati: estic convençut que tornarem a caminar plegats moltes vegades més.
