Cada cop és més difícil creure que la Justícia és imparcial. I independent. Al manco en els nivells més alts. Aquells que més haurien de treballar per prestigiar-la són els que més l’arrosseguen pel fang. En la llista s’hi inclouen polítics que volen controlar el poder judicial, però també jutges i magistrats. Alguns es posen la camiseta del seu partit. Duen els ulls tapats, però no per obviar qui és el jutjat, sinó per no llegir la legislació i la interpretació que se n’ha fet en el passat.
És una bajanada, però algunes de les coses s’entenen millor en llatí. «Mulier Caesaris non fit suspecta etiam suspicione vacare debet». Entre juristes això es tradueix per el jutge no només ha de ser imparcial, també ho de parèixer. El magistrat del Suprem Ignacio Sancho Gargallo renuncià motu proprio a participar en un procediment. Es considerava imparcial, però creia que això no bastava. Ho havia de semblar: «La doctrina del Tribunal Constitucional y los textos internacionales… exigen garantizar la confianza de los ciudadanos en su Administración de Justicia, a través del principio de imparcialidad objetiva y aparente». Es veu que el president del Tribunal Constitucional, Pedro González-Trevijano, i el magistrat Antonio Narváez no havien llegit els mateixos antecedents. Voten contra una reforma del Govern, amb aquesta decisió prorroguen el seu mandat ja caducat. I es consideren imparcials.
«Quicquid est causa causae, est etiam causa causati» (La causa de la causa és la causa del mal causat). El Govern de Pedro Sánchez ha agafat un camí incorrecte per modificar una norma. Ha incorporat els canvis a una llei que res té a veure amb la qüestió. Res que no hagin fet tots els Executius en el passat. Res que el Constitucional no hagi rebutjat en el passat. La novetat està en impedir que acabi el procediment legislatiu. Una acció que té el seu origen en l’intent del PP de mantenir el control del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) malgrat la pèrdua de la majoria electoral.
«Alieni iuris» vol dir estar sotmès al poder de l’altre. PSOE i PP volen controlar el CGPJ. La diferència rau en el fet que els populars afirmen tenir el dret de fer-ho, però ho neguen als socialistes. No es pot argumentar que això res té a veure amb la independència dels que dicten sentències. Si els jutges designats fossin cecs i amb una balança equilibrada per pesar els arguments a favor i en contra, no hi hauria cap guerra per controlar un òrgan administratiu. Com escriví Ignacio Cosidó, portaveu del PP al Senat: «Controlaremos la Sala Segunda –del Supremo– desde detrás”. Els membres del poder judicial fa quatre anys que estan caducats, però es troben còmodes en els seients i incompleixen la llei per boicotejar la renovació obligatòria de renovar el Constitucional.
«Dura lex, sed lex». La dita de vegades es converteix en Duralex. Si es colpeja lleugerament el lloc adequat, s’esmicola en mil fragments. Només sol succeir amb els poderosos. Ells fan vessar les llàgrimes que fiscals i jutges mai mostrarien davant un desgraciat injustament condemnat. No parlarem de sentències que amb la mateixa llei es resolen blanc per un acusat –normalment el poderós– i negre per un altre.
Cal retre homenatge als jutges que dediquen hores, més enllà de la seva jornada laboral, per aconseguir que el sistema funcioni. Als que són capaços d’aïllar-se de l’ambient. A aquells que avaluen la llei i els fets sense importar la capacitat d’influència del reu o l’acusador. Han sigut unes males setmanes per a ells. També pels que pensam que la Justícia és el darrer recurs dels més dèbils i no dels forts. «Verba volant, scripta manent» –les paraules volen, els escrits romanen–. Tant de bo que un dia els fets desmenteixin les 633 paraules d’aquest article.
