Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Nadal i Hanukkà

Nins mirant el Betlem de Cort. Bernardo Arzayus

Dicebamus hesterna die, és a dir, com dèiem ahir, però ara fa un any, un any en el qual s’han viscut tantes circumstàncies ençà i enllà i tants esdeveniments que a hores d’ara es fa difícil delinear llur cronologia. Parlaré de dos esdeveniments que any rere any regressen, Nadal i Hanukkà, el primer pertany a la tradició cristiana i, el segon, a la jueva. Ambdues celebracions coincideixen en desembre, malgrat que llurs orígens són totalment distints. Tal vegada allò que les apropa té relació amb la simbologia de la llum, del foc i de l’escalfor familiar que suscita la llar. És la memòria dels elements. De Nadal a Nadal, passa un any com si res i en ve un altre; potser ha estat tan sols un interval, una pausa, un simple descans, i novament a celebrar, a festejar una efemèride de la qual, paradoxalment, no sabem absolutament res. Probablement, l’únic fet remarcable és que Jesús va néixer. Amb tot, d’aquest naixement, hem construït quelcom sublim que, per mitjà de rituals, contes, metàfores, comentaris, cançons i un llarg etcètera de literatura i cinema, barrejades amb el folklore de cada poble, regió o país, ens ha fet treure el millor que tenim a dins. Hem bastit un relat que enlaira la humanitat als cims de la virtut, capaç d’entronitzar la senzillesa, la simplicitat i la vida casolana —la dels queviures imprescindibles— pel damunt dels poders que dominen el món. I apel·lant a la literatura bíblica, la que uneix i ensems transcendeix el quotidià, les paraules reveladores sorgeixen de la boca del profeta Isaïes: «El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó [...] es faran amigues l’ossa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous», pura poesia oriental, una crida a la imperiosa vida utòpica i esperançadora. Nadal és el temps on es fa palès les contínues trobades i la reunificació familiar que, durant l’any resten ensopides per multitud de qüestions i, a vegades, d’excuses i justificacions relacionades amb problemàtiques sovint lligades, lògicament, a la convivència personal i social. També, si li donem una volta de rosca, es pot crear un sentiment de basca: excés de regals, massa diners per a gastar —els que en tinguin— i manta encaixada de mans, de reverències i capades. Tot molt ensucrat, res a veure amb la realitat. L’escàndol està servit entre els fidels que s’anomenen a si mateixos cristians que, en comptes de festejar el regne de l’esperit, esmercen llur temps en el consum més delirant, immoderat i abusiu, a la cràpula més desenfrenada. Trobem tantes contradiccions, censures eclesiàstiques, anatemes residuals al llarg de la convulsa història del cristianisme que es fa difícil distingir l’arbre en el bosc. Rere tot això, la complexitat sociològica pel que fa a les relacions que, en aquest període, certament, són amplificades cap a ambdues direccions d’una mateixa moneda. Potser refloreixen mortificats complexos edípics alimentats per la memòria infantil arrelada a Nadal. Què hi ha al darrere? Quina és la causa històrica de Nadal? Al voltant dels conceptes arquetípics, tot defugint de les nostàlgiques memòries d’una mítica condició arcaica i feliç a la qual l’ésser humà s’abraça tossudament, no podria ser que tal ambigüitat neixi d’un remot, però concret motiu històric, que es va originar en l’antic passatge que va del paganisme al cristianisme. És sabut que unes religions succeeixen a altres, on cadascuna s’alimenta del llegat que han deixat la resta; en definitiva, cap religió és completament nova. En aquest sentit, el cristianisme no va ser una excepció, perquè va acceptar en el seu sistema doctrinari naixements prodigiosos, influències astronòmiques, mítiques edats d’or. S’alcen religions castrenses per necessitat i després d’Estat mitjançant la diplomàcia i l’astúcia, així el cristianisme va vèncer, pagant, però, un costós tribut als déus pagans. En la seva agonia, els fills de Cronos deixaren insondables signes en el temps, influents traços de la seva desaparició. La doctrina cristiana, el Nadal mateix foren contaminats, proporcionant a les festivitats aquell inesborrable sabor de les cerimònies més antigues d’un món màgic, simbòlic i numinós. Per exemple, hi ha una dimensió comuna entre la festa de Halloween —em refereixo a la festa d’origen cèltic— i Nadal, dues commemoracions semblants, tanmateix, diferents, una síntesi meravellosa, com les dues cares de Janus. Entre Halloween i Nadal hi ha grans semblances, mercès a tantes tradicions i materials recollits d’arreu. Tals festivitats, anomenades de «Cap d’Any», han pres camins totalment diferents, principalment per dos motius. La primera, pel seu caràcter estructural, ja que la celebració de Halloween se situa en plena tardor, és a dir, quan la llum i la calor del sol decreix, i ens porta cap a una vegetació somorta, envers el fred, les gelades i la neu, envers la nit a mitja tarda; la segona, Nadal, coincideix amb el solstici d’hivern, és a dir, en el moment que els dies en comptes d’escurçar-se s’allarguen i manifesta una atenta inversió de la tendència de la tardor, se surt de la foscor i ens encaminem cap a la llum. Precisament les festes al voltant del solstici d’hivern tractaven de la família, la fertilitat, el canvi, la renovació, la protecció i el nou cicle.

Passem al món jueu i a la festa de Hanukkà (Festa de les Llums) festivitat que dura vuit dies, enguany des del 18 fins al 26 de desembre; sempre convergeix amb el solstici d’hivern, més amunt o més avall. La referència que regula el calendari jueu és la festa de Péssah (Pasqua), que se celebra sempre el dia quinze del mes de nissan (entre març i abril) i es considera el començament de l’any religiós. L’inici de l’any civil és la diada del Roix ha-Xanà (Any Nou), comença a la tardor, el dia u del mes de tixrí (entre setembre-octubre). En Hanukkà es recorda la victòria dels Macabeus capitanejats per Judes Macabeu contra els reis selèucides, successors d’Alexandre el Gran, que volien imposar la religió i els costums grecs a la població jueva després d’haver profanat el Temple, el lloc més sagrat per a un jueu. Era l’any 165 abans de l’era comuna. Contra aquesta imposició s’aixecaren els Macabeus. Fou la primera vegada que els jueus varen recórrer a les armes per a defensar la seva fe i llurs llibertats religioses Quan varen entrar en el Temple només quedava una làmpada d’oli sense profanar i que portava el segell del Gran Sacerdot, però tan sols hi havia oli per cremar per a un sol dia. Encengueren el llum d’oli i prodigiosament va durar vuit dies, temps suficient per a purificar el recinte, mentre preparaven un nou subministrament d’oli. Això es considera el miracle de l’oli i l’element típic és la hanukkiyà —canelobre de vuit braços més un d’especial que serveix per encendre els altres—, que es posa a prop de les finestres de les cases com a veritable far que il·lumina pertot. Durant els dies que dura la festa, el més petit de la casa encén cada nit, amb el ciri que fa nou, un de la hanukkiya. Intercanvien regals, no fan dejuni, ans la festivitat és ben acompanyada pels bons àpats i es gaudeix de descans i de la família. Això ens recorda que el miracle de l’oli passa també per la cuina amb els seus aromes que sempre romanen en la memòria de qualsevol jueu. La cuina és sempre l’ànima d’una llar. Entre asquenazites i sefardites hi ha diverses tradicions culinàries, de les quals destacaria els latkes (bunyols de patata), pollastre arrebossat i fregit, acompanyat amb cuscús, i els bunyols típics d’aquesta festa, els sufganyots. S’escolta música de klezmer i es juga amb les baldufes de Hanukkà anomenades dreidel de quatre cantons. Una festa, doncs, familiar que gira al voltant de la taula on, d’alguna manera, es crea comunitat.

Compartir el artículo

stats