Tot i els anys que fa que hi vaig, el Camí de Sant Jaume sempre em sorprèn. Cada vegada que hi torn descobresc coses noves, aspectes que o bé m’havien passat desapercebuts o bé ara em mir d’una manera diferent, com si el pas dels anys m’ajudàs a veure les coses amb una major objectivitat. Enguany hi he tornat per tretzena vegada consecutiva i he cobert el tram Astorga – Santiago (260 quilòmetres, aproximadament), un dels més bells i emblemàtics del denominat Camí Francès. No hi anava tot sol, per això: m’hi acompanyaven la meva parella i un parell d’amigues i amics des Pont d’Inca: en Jaume (que el començà a Roncesvalles), na Pilar, na Carme i na Cati, que ens esperaren a O Cebreiro per fer els set darrers dies plegats fins a la vila jacobea per antonomàsia, Santiago de Compostel·la.
El Camino enganxa. Ja sé que és un tòpic, però la realitat és que costa d’explicar els motius d’aquesta addicció a algú que no l’ha fet mai o en desconeix les seves singularitats. No és exactament la bellesa del paisatge, allò que t’atrapa -per bé que n’és un dels principals al·licients, indubtablement-, sinó una sensació d’equilibri i serenitat difícil d’assolir en altres contextos. Si hagués de resumir en dues paraules tota la gamma de sentiments que hom experimenta en fer el Camino, aquestes serien probablement pau i goig. La primera deriva del simple fet de caminar i de l’observació reposada de l’entorn, propici a la meditació i/o a la reflexió transcendent; la segona, de la coneixença de persones i situacions que, probablement, serien molt diferents fora d’aquest context. Al Camino, efectivament, gairebé tothom mostra la millor de les seves cares, aquella que propicia la conversa amical i una solidaritat infreqüent en el dia a dia de les nostres vides.
Les amistats que hom fa al Camino solen ser duradores, tot i que en la majoria dels casos sàpigues que probablement no tornaràs a veure aquella persona mai més en la teva vida. És possible que ni tan sols te n’hagis enrecordat de demanar-li el seu número de telèfon, a aquell pelegrí o pelegrina amb qui has compartit passes i conversa durant bona part de l’itinerari. Un bon dia els deixes de veure, ja sigui perquè caminen més aviat que tu o perquè simplement han decidit quedar-se a dormir en un indret diferent al que tu has escollit per finalitzar l’etapa. Tal vegada els tornis a trobar, o tal vegada no. Tanmateix saps que en trobaràs d’altres, de pelegrins, i saps que els vincles que hi establiràs seran si fa no fa molt semblants als que tenies amb aquella persona que ha desaparegut de la teva ruta, ja sigui temporalment o definitiva.
Hi ha qui anomena a aquest fet la «màgia» del Camino. Lectures esotèriques a part, la veritat és que resulta molt bo de fer caminar plegats, compartir allò que la ruta ens ofereix sense demanar-nos res a canvi, només respecte i comprensió pel gairebé il·limitat patrimoni natural i arquitectònic que seguit seguit s’obre davant els nostres ulls. I aquí convé aturar-se un moment, ni que sigui per analitzar alguns punts febles que, al meu parer, amenacen de pervertir la integritat del Camino. El Camino no és -o no hauria de ser- una ruta turística qualsevol. El mateix concepte de «pelegrí» ha evolucionat molt, evidentment. La gran majoria de gent no hi va per patir o per complir amb alguna mena de penitència, ni tan sols amb una finalitat religiosa. Però oblidar el component espiritual o anímic de la ruta per convertir-la en un mer entreteniment visual o gastronòmic pot fer trontollar perillosament l’essència del Camino.
M’explicaré. En una ocasió, a Triacastela, el propietari d’un establiment de restauració ens comentà precisament això, que el pelegrí s’està tornant com més va més exigent, sovint fins a la impostura o la grosseria més desagradables. Fa només alguns anys aquesta actitud era senzillament impensable per a algú que decidís, en qualsevol de les seves variants, fer el Camino. El respecte i l’agraïment per allò que el Camí t’oferia al llarg de la seva geografia eren premisses quasi sagrades. Però tot això dissortadament ha canviat, i el vandalisme ha començat també a aparèixer en forma d’agressions als elements que conformen el Camí per part d’individus que, evidentment, no mereixen el qualificatiu de pelegrins. Ja hauran endevinat a què m’estic referint: persones que fort i no et moguis han de deixar constància del seu pas pel Camino en forma de grafits vandàlics, incisions a l’escorça dels arbres, adhesius absurds als senyals de trànsit, etc. Per no parlar de la proliferació, cada vegada més comuna, de ridículs «altars» on la improvisació i el mal gust deixen la seva empremta en forma d’estampes, fotografies, objectes personals (des de sabates a collarets o penjolls, passant per clauers i tota mena de bagatel·les), monedes, flors artificials...
Un altre aspecte preocupant, potser el més important, és el de la cura del nombrós i ric patrimoni que jalona la ruta, sens dubte una de les senyes d’identitat del Camino. Però si els sembla bé -i tenen paciència- en parlaré en una segona entrega, d’aquesta qüestió. Com podran comprovar, és molt el que dóna de si, el Camí...
