La Comunitat Autònoma de les Illes Balears ha tingut des de 1983 cinc presidents i una presidenta. Quin ha estat el pitjor de tots? Qui guanyarà aquest campionat, que és tant o més competit que el de Qatar?
Gabriel Cañellas arribà el 1983 al Consolat de la Mar. Ho va fer gràcies a una minsa victòria i a un pacte amb Jeroni Albertí propiciat per la família March i signat a Madrid. No es pot dir que sia un bon inici per a una institució descentralitzadora quan es decideix des del paradigma del centralisme. El líder popular protagonitzà el primer escàndol, conegut com a cas Zeus i Torcal, durant la legislatura inaugural. Malgrat tot, guanyà tres eleccions més. Sols una amb el Partit Popular en solitari. Fou la darrera victòria, la del 1995, la de l’esclafit del Túnel de Sóller. No gaudí del gran triomf ni trenta dies. L’ombra de la prevaricació ja volava sobre el president i alguns dels seus consellers. José María Aznar l’obligà a dimitir. “No puedes ser una piedra en mi camino hacia la Moncloa”, li etzibà. La Justícia confirmà que el totpoderós polític havia prevaricat, però, al·leluia!, el delicte havia prescrit.
El succeí Cristòfol Soler. Durà poc. Menys d’un any. No fou capaç de controlar ni el seu propi partit. José María Rodríguez, Joan Fageda, Joan Verger, Jaume Matas i companyia li feren el llit i l’obligaren a dimitir. És impossible imaginar que hagués succeït si el seu trànsit des del PP fins a l’independentisme s’hagués produït mentre era l’amo del Consolat.
El PP digità al conseller d’Agricultura, Jaume Matas, com a president. Sí, Soler l’havia tret d’Hisenda per destinar-lo a controlar quantes garrofes i ametlles produïa el camp illenc en una frustrada crisi de Govern. Arribà al poder proclamant “mai seré com en Cañellas”. Presidí Balears en dos períodes: 1996/1999 i 2003/2007. Onze anys després, la corrupció del PP canyellista fou un no res si es compara amb el seguit de condemnes que sumen Matas y alguns dels seus consellers.
Francesc Antich va ser el primer socialista que conquerí el Consolat. També hi estigué en dos períodes: 1999/2003 i 2007/2011. La primera legislatura fou incapaç de controlar l’empenta dels hotelers en la guerra que obriren contra l’ecotaxa. La segona quedà marcada per dos fets. El primer és la crisi econòmica desfermada el 2008, que passà factura a Rodríguez Zapatero i també a Antich. El segon és la corrupció desfermada dels socis d’Unió Mallorquina, imprescindibles per conformar una majoria de progrés. Quasi cada dia sortia el sol amb un nou escàndol que afectava el finançament del partit regionalista. Un cop eren els doblers per crear una televisió dòcil, el següent la manipulació dels censos i el tercer la venda d’uns terrenys públics per sota del seu preu.
La crisi i els escàndols propiciaren la majoria més absoluta mai coneguda en el Parlament de les Illes Balears. José Ramón Bauzá entrà al Consolat de la Mar amb 35 escons i gairebé el 47% dels vots. Al llarg del seu mandat encara sumà altres rècords: cent mil illencs sortiren al carrer per protestar contra la política educativa del PP. La seva brillant resposta fou que molta més gent havia quedat a ca-seva. Amb aquesta clarividència arribà a les següents eleccions i sumà un rècord estratosfèric: perdé 18 punts percentuals de vot i quinze escons. Així i tot es resistí a admetre l’evidència. Poc després, en una intel·ligent operació d’Albert Rivera, es convertí en eurodiputat i en entusiasta defensor dels avançaments dels drets humans a Qatar. A canvi de res, diu.
De Francina Armengol no es pot parlar perquè encara està en actiu. Ja se sap que el poder és prou eròtic per desfigurar defectes i virtuts. A més, com bé demostrà Aznar, la darrera setmana es poden tirar als fems vuit anys acceptables.
Després de la fase de grups i les eliminatòries ja hi ha prou arguments per seleccionar el trofeu i entregar la copa al guanyador. Quins són els dos finalistes? Quin d’ells guanya el trofeu al pitjor president?
