Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

¡Ojo al dato!

José María García. Juan Plaza

Fa no res que el famós comentarista esportiu radiofònic més rellevant dels últims decennis del segle passat, ara jubilat, José María García, fou entrevistat per Jenaro Castro en el programa de «Plano General» que presenta a les nits de La 2, en el qual, com sempre, va deixar algunes perles que no es poden desaprofitar ni deixen a ningú indiferent. Quan estava actiu donava bufetades als uns i als altres, posava els seus arguments damunt la taula, no irreflexivament o així com així, amb determinació i sense cap mena de por, ni li tremolava la veu en el moment d’encarar-se amb qualsevol persona per molt important que fos. Podem dir que els seus programes esportius alçaven força polseguera, la polèmica era com la seva ombra. Quan havia de dir alguna cosa rellevant sempre començava amb el significatiu «¡ojo al dato!» i que en català no té punt de comparació amb la força que desprèn en castellà. En català podríem dir «compte a la dada!», «para atenció!», «para compte!», «ep, alerta!», que són en últim terme, traduccions si fa no fa, aproximades. Tot girava al voltant del futbol i José María García era el rei de la comunicació. En efecte, el futbol era en la meva infància l’únic esport visible, el que més sobresortia, el millor, l’esport nacional per excel·lència, mentre que tots els altres restaven invisibles, malgrat algunes gestes rellevants, com els campionats de motociclisme que va aconseguir Ángel Nieto o els trofeus de la Copa d’Europa de la secció de bàsquet del Reial Madrid. Recordo aquells diumenges que, aprofitant el bon temps i el sol, la família sortia a fer un pícnic al costat del gorg d’un riu on es concentraven multitud de famílies i on els infants gaudíem vastament de llibertat o se sortia a la tarda simplement a fer un tomb per la rodalia, i com a música que acompanyava tals encontres i passejades, la retransmissió dels partits del diumenge, en les ràdios que molts portaven, alguns amb auriculars, altres a tot volum, mentre que es prenia nota dels resultats, tot mirant les travesses fetes per a veure si hi havia sort i tenies un ple de quinze que servis per a alleugerir les dificultats econòmiques o, pel cap baix, fer-te milionari. De vegades, hi havia molta tensió tot escoltant els partits, com si ens hi anés la vida, i sabíem que en aquests moments els més joves no podíem dir res, perquè aleshores t’emportaves un bolet, sobretot si perdia el teu equip de l’ànima. Massa sang calenta en aquests partits, especialment el Barça-Madrid, que eren i són els qui concentren més atenció mediàtica. I a l’entremig de tot això la veu de José María García que enlluernava a l’audiència. Sempre a punt per a disparar, sense pèls en la llengua. En l’entrevista que li va fer Jenaro Castro que, per cert, dona molt de joc, amb les crítiques abocades a TVE per retransmetre els partits del Mundial de Qatar, d’un país que no respecta ni poc ni gaire els drets humans, tan sols voldria ressaltar-ne una sola cosa: havia de respondre amb una sola paraula als conceptes que li comunicava el locutor, i a la paraula futbol va respondre diners. Molt suggerent. Podríem dir sense equivocar-nos que tot el que envolta el món de l’esport, concretament el futbol, són interessos comercials. I ara que estem immersos en el Mundial de Qatar, en més raó si cal. Diversos organismes d’arreu del món, les ONG, mitjans de comunicació, esmenten que el mundial ha estat comprat per Qatar, que la FIFA —amb uns ulls com a mussols—, ha sucumbit a interessos espuris davant els doblers que aquells han posat damunt la taula, la qual cosa ens fa donar la raó a Quevedo i el seu poema «Poderoso caballero es don Dinero». Cert, l’esport ha romàs en segon terme. M’agrada el futbol, m’agrada veure jugar, especialment si ho fan bé —recordo l’època daurada del Barça amb Cruyff i Guardiola com a entrenadors—, creava veritable afició, m’entretenia i, a vegades, només a vegades, almenys abans, passava gust. «¡Ojo al dato!», aquest mundial a mitjan novembre, aturant totes les lligues europees, cosa que mai havia succeït fins ara, és totalment una absurditat, però també ho foren els Jocs Olímpics a la Xina, un país on tampoc es reconeixen els drets més elementals de tota persona, on les crítiques anaren disminuint a mesura que passaren els dies. És obvi que no podem comparar Xina amb Qatar, la primera és una gran potència mundial, la segona tan sols compra, es promociona a l’exterior com a país ric, perquè la seva font principal és el petroli; tanmateix, ambdues tenen en comú el que hem dit abans, no consideren ni contemplen complir els drets humans. Xavi Hernández, l’actual entrenador del Barça, havia dit que Qatar era un país molt fàcil per a viure, còmode, acollidor i segur. Probablement, és així per a aquelles persones que tenen un poder adquisitiu altíssim i, sobretot, com diuen altres, no tindràs cap problema si no ets homosexual, dona o treballador immigrant. Si compleixes aquests requisits, aleshores és un país fàcil, acollidor i tranquil. En especial, ha transcendit en els mitjans de comunicació els treballadors que han mort en la construcció dels sis o set estadis per a la celebració del Mundial durant aquests anys, algunes fonts, com les investigacions fetes pel The Guardian, parlen de més de sis mil morts de treballadors que procedents del Nepal, Bangladesh, Índia, Sri Lanka, Kenya, Filipines i altres països, mentre que les fonts qatarianes tan sols parlen d’una quarantena de morts, que foren per accidents laborals considerats «habituals» o per causes naturals i que no tenen res a veure, desmentint el prestigiós diari anglès, amb la duresa de les condicions laborals —com les altes temperatures i la mateixa humitat als que estaven sotmesos els treballadors i horaris maratonians—, i que hem d’afegir habitatges indignes i precaris. Mentrestant, els camps són refrigerats amb un sistema d’avaluació de la sostenibilitat d’energia neta totalment innovador que, segons expliquen, mantenen la temperatura interna del recinte a menys de 27 graus, perquè els jugadors i el públic en general es trobi confortable. Alguns han manifestat que s’hauria de fer boicot, no veure cap partit, ni fer-ne cap propaganda, talment com si no existís. Qatar vol prestigi a canvi de doblers, malgrat les seves mancances envers els drets més elementals de tota persona. No ens ve de nou tot això, ja sabíem el que s’anava cuinant quan Qatar fou anomenada seu del Mundial en el 2010 amb la llicència de la FIFA per a fer-se en un mes que no és gens habitual en els mundials. Ara els al·lots van escopetejats per a veure com poden burlar les restriccions d’ordinadors i mòbils que es fan en els instituts. El futbol s’ha convertit en un veritable negoci, recordeu-vos de les apostes i dels partits venuts, recordeu-vos dels escàndols del calcio a Itàlia, corrupció d’àrbitres, amb frau d’apostes, manipulades o arreglades, on estaven involucrats equips de la categoria de la Juventus, Milan, Fiorentina o la mateixa Lazio. M’agrada el futbol, ja sé que no solucionaré res per no veure’l; amb tot, és important conscienciar la ciutadania de les fal·làcies que genera, especialment en els més joves.

Compartir el artículo

stats